La política és l’art de dissenyar futurs millors per a tothom i crear els camins per arribar-hi. La política és buscar els mecanismes per incrementar el benestar de la ciutadania i fer-los reals. La política és decidir quines són les prioritats i, després, assignar-los un pressupost.
Darrerament, i per molts motius, sembla que la política hagi esdevingut una simple repartidora, en la qual la diferència entre un partit polític i un altre sigui a qui se li dóna els diners per tal que en facin el que vulguin. O bé que es tracti de “amb el que tenim, què fem?” i d’aquí vénen els xecs, les promeses, les prebendes.
En els últims temps, s’ha revaloritzat la gestió i s’està criminalitzant la política. Estem menystenint i fent un ús pervers de la mateixa paraula política. Gestió eficient, eficaç i transparent dels recursos públics, evidentment que sí; però nosaltres fem política.
Després d’una època d’una forta politització en el sentit estricte de la paraula (quin model de societat volem i què fem per fer-lo realitat) hem passat a una època de baix perfil polític i alt contingut gestor (oblidem quina societat volem i centrem-nos en els “problemes reals de la gent”).
Crec que és un gran error. Crec que estem ensorrant la política, que n’estem escrivint l’epitafi, si seguim així. Els famosos “problemes reals de la gent”, els reiterats “parlem del què importa realment a la gent” només amaguen intents desesperats de fer de la política una gestoria, en la qual un grup de gestors sense idees es dediquin, exclusivament, a tapar forats i anar fent la viu-viu, sense millorar realment “els problemes reals de la gent”.
Des del meu punt de vista, mai no havíem parlat tant dels problemes de la gent, mai no havíem estat tan propers a la gent a l’hora de dissenyar polítiques, a l’hora de fer política.
És sabut que en política hi ha una màxima que diu que si una cosa no surt al pressupost és que no existeix. I és cert. Però la nostra obligació, la nostra feina és dibuixar fulls de ruta, marcar direccions, dissenyar el futur, les polítiques, els horitzons, els resultats. I, després, dotar-los de les partides pressupostàries necessàries per fer-los realitat. I comprometre’ns-hi. I, a partir d’aquí, veure quants diners ens calen i posar-los-hi. Fer-ho a la inversa només és posar pedaços.
Un exemple. La llei de serveis socials, una llei que transformarà el sistema públic d’atenció a les persones. Que garanteix l’accés universal, l’accés per a tothom als serveis socials. Primer hem redactat la llei. Després l’hem aprovada. Ara l’hem de complir. I això vol dir que haurem de posar els recursos econòmics necessaris.
Aquesta és la nostra manera de fer política, i això és el que hem començat a fer des de l’àrea d’Acció Social i Drets Civils. Volem primer dissenyar les polítiques, treballar des de tots els angles per no deixar res deslligat i, després, un cop sabem què ens cal exactament, ho pressupostarem i consignarem la quantitat necessària. Així es fa política. Decidint quines són les prioritats i assignant-los els recursos necessaris quan arribi el moment. De la resta se’n diu gestionar pressupost.