Fa poc més d’una setmana hem començat a tramitar les ordenances fiscals i preus públics de Terrassa per al 2023. La notícia que es destaca és que no apugem impostos (tampoc els baixem). I, ja que alguns estimats adversaris polítics els hi agrada queixar-se respecte que Esquerra Republicana tingui  «la clau de la caixa» de l’Ajuntament, aprofito l’arribada dels tributs per agafar l’expressió com a ganxo al títol i parlar de fiscalitat. Avorrit? Al contrari. Dels ingressos depèn el que pot fer (i el que no),  aquest govern i l’Ajuntament per la ciutat. De la seva priorització i treball polític depèn el projecte de futur que s’impulsa des del consistori pel futur de Terrassa. 

Per començar, governar implica tenir la clau de la caixa. Tots els que governem, arreu. Totes les regidories, totes les administracions. Tens un pressupost i l’has de gestionar. I la caixa no s’omple sola, sinó que l’omple la ciutadania. Així que la política comença sobre la responsabilitat d’administrar els recursos de les veïnes i els veïns de Terrassa, en el nostre cas. Hauràs de cobrir necessitats i garantir serveis públics? Per descomptat. Però governar va de quelcom més que gestionar. Va de fer política. I això implica prioritzar i saber cap on vols anar, siguin quines siguin les circumstàncies. I les actuals… no són senzilles. 

Per començar, hi ha una qüestió de proporció i empatia. Si observes les despeses de l’Ajuntament i la factura de la llum ha passat de 4 a 10 milions d’euros, el gas 1 milió més, els interessos bancaris t’han incrementat dos milions d’euros més i qualsevol material que compres se t’encareix o no t’arriba… No cal massa empatia per entendre que tota persona, familia o empresa de Terrassa està passant pel mateix en una major o menor proporció. Per tant, seria del tot injust intentar quadrar ara mateix  els comptes de l’Ajuntament de cara a l’any vinent revisant a l’alça les ordenances. I, per tant, la primera política a aplicar és fer-nos solvents amb els recursos que generem ara mateix com Ajuntament i afrontar la situació sense carregar-la a espatlles de la ciutadania i el teixit econòmic. 

Alerta, això no vol dir que totes les ordenances que paguem siguin justes. Sabem que paguem molt menys de taxa de residus del que realment ens costa la neteja i la gestió dels residus a la ciutat, o que hi ha preus públics que, per més populars que siguin, posen en risc els serveis que cobreixen… Abordar aquests debats ara, però, quan hi ha altres feines per fer per reactivar la ciutat seria improcedent.   

Estem a punt de tancar un mandat municipal on hem trencat amb l'immobilisme del passat i hem posat els fonaments d’un projecte de ciutat, ordenant l’administració, enfortint els serveis que garanteixen la qualitat de vida a la ciutat i posant al centre les polítiques que projecten Terrassa cap al futur, des de la innovació a l’educació… I ho hem pogut fer. Si la covid no va suposar un fre per l’ambició d’aquesta ciutat i la seva gent, també podem remar plegats i assumir responsabilitats per superar l’actual context.  

És evident que l’escenari porta a mesurar millor les passes, prioritzar polítiques i, sobretot, fer-nos coherents i entenedors amb cada un dels passos que donem perquè el projecte de ciutat no es desdibuixi. Per posar un exemple clarificador. Si s’acosta Nadal cal fer un esforç per una campanya que dinamitzi l’activitat a la nostra ciutat i les llums en són un element clau. Ara, racionalitzar-ne els horaris o replantejar-se la conveniència de la pista de gel pel seu elevat consum energètic quan hi ha gent que no pot pagar les factures a casa… Bé, requereix això, coherència.  

Com deia a l’inici, la primera política és saber que el diner públic surt de la gent i que la seva distribució ha de respondre a objectius col·lectius i un projecte de ciutat compartit. Ens hem de fer valedors de la confiança que se’ns va atorgar, ser coherents i així poder instar a aquells que no exerceixen la mateixa coherència perquè responguin davant la situació actual.  

Em refereixo, i amb això acabo, al govern espanyol. I és que cal recordar-los que l’únic beneficiat per la inflació és l’estat. L’augment d’ingressos inclou un creixement del 24% en l’IRPF, un 38% en l’IVA, un 69% en l’impost de societats, 28% en impostos especials… Impostos que també paga la ciutadania de Terrassa. L’Estat augmenta ingressos i, el que no és menor, disminueix l'endeutament. La inflació ajuda a "pagar el deute” i a quadrar el pressupost (d'alguns).  

Per entendre’ns, l’Estat en surt reforçat, els Ajuntaments, la Generalitat i especialment la ciutadania en sortirem empobrida. 

Si plantegen un projecte de Pressupostos Generals ho han de fer preveient els recursos suficients per a l’administració més propera a les persones, pel món local. O d’altra manera, per més benintencionats que siguin els titulars, ningú entendrà la coherència de qui ostenta la clau de la caixa més gran.