L’administració més propera, la més castigada

Article conjunt amb Olga Arnau i Ernest Maragall

L’administració més propera, la més castigada
L’administració més propera, la més castigada

És una constant en totes les enquestes que els ajuntaments apareguin com l’administració més ben valorada, i també ha estat així pel que fa a la resposta davant la crisi ocasionada per la pandèmia. És un motiu de satisfacció per als qui ens dediquem a la política municipal i que, ja sigui des del govern o des de l’oposició, intentem ser útils a la ciutadania.

Ara bé, també ens veiem en l’obligació d’alertar dels riscos presents i futurs davant un escenari econòmic incert que afecta unes finances locals històricament febles, que a més podrien rebre l’estocada definitiva si es confirma el que s’ha anat publicant en diversos mitjans, que l’Estat reclamarà al voltant de 3.000 milions d’euros als ajuntaments en concepte de liquidació del model de finançament corresponent a l’exercici 2020.

L’actual estructura territorial es tradueix en diferents nivells d’administració que han d’assumir despeses en base al seu marc competencial. Per fer-ho, existeix un model de finançament que teòricament hauria de garantir el principi de suficiència financera, és a dir, que amb els recursos provinents del model més els ingressos propis, els ajuntaments haurien de poder finançar les necessitats de despesa derivades d’aquest marc competencial. Sempre amb l’objectiu prioritari de preservar els serveis públics. Doncs bé, si ja en condicions normals ens trobem amb una clara insuficiència de recursos, aquest principi de suficiència financera es trenca completament en un context de recessió econòmica sobtada provocada per un factor extern, en aquest cas per una pandèmia d’abast mundial.

En un escenari com aquest es fa necessari recórrer a un mecanisme excepcional, amb l’objectiu de restablir l’equilibri entre recursos i necessitats. I aquí és on l’Estat, precisament degut a la configuració del model territorial, és l’únic que disposa de totes les eines per finançar dèficits, restablint en part, la suficiència financera per al conjunt de les administracions. Si bé es va articular un mecanisme en favor de les CCAA, en el cas dels ajuntaments no es va transferir ni un euro addicional al que ja estava previst abans de la pandèmia. És a dir, els ajuntament han hagut d’afrontar en solitari un escenari de reducció d’ingressos propis, particularment taxes i preus públics, alhora que han hagut de respondre amb major despesa per atendre l’emergència social.

És en aquest context que no podem acceptar que l’Estat pretengui liquidar el resultat del model de finançament 2020 com si es tractés d’un context de normalitat, menys encara quan ni tan sols ha complert amb la promesa feta fa gairebé un any de transferir un fons COVID de 3.000 milions d’euros en favor dels ajuntaments. És a dir, no només no va articular aquest fons, sinó que ara precisament reclamarà 3.000 milions als ajuntaments. I en els millor dels casos ens proposarà un pagament a terminis. No ho podem acceptar, seria una hipoteca massa gran que limitaria el marge de resposta dels ajuntaments davant una emergència social que presenta múltiples derivades. I seria repetir les errades de l’anterior crisi, en la qual després d’un primer intent de polítiques expansives, l’Estat va imposar de cop un escenari d’austeritat extrema que va comportar la major etapa de retallades. Si bé alguns s’hi van posar massa bé, la realitat és que en gran part va ser un escenari imposat per l’Estat, i no podem permetre que torni a passar el mateix. Se suposa que hem d’esperar quelcom diferent d’un govern format per dos partits que diuen tenir sensibilitat municipalista. De moment, no l’estem veient.