Avui celebrem l'entrega de la medalla d'honor de la ciutat a Pablo Gómez Ramírez, veí de Les Arenes, ànima del barri i una de les persones a qui hem d'agrair la ciutat que tenim avui, construïda des dels seus fonaments, barri a barri, per persones que han sabut reivindicar les necessitats del present i somiar un futur millor per tots i totes.

No em pertoca en aquesta intervenció institucional enumerar els nombrosos mèrits que justifiquen la concessió del reconeixement que atorguem avui. Per això tenim avui amb nosaltres el Sebastià Miralda, de l'Associació d'Amics d'en Ferran Sans, entitat que va promoure la concessió d'aquesta medalla d'honor de la ciutat a Pablo Gómez i que, tot sigui dit, porta el nom d'una altra gran persona que va deixar empremta al barri de Les Arenes.

Destacar, això sí, un seguit de coincidències, que fan de l'acte d'avui un dia especial del qual prendre nota.

Avui ens trobem per fer el primer atorgament d'una medalla d'honor de la ciutat en un acte públic. Ho fem més d'un any després del ple d'abril de 2020 on, tots els grups municipals van aprovar per unanimitat, atorgar un dels màxims honors de la nostra ciutat a Pablo Gómez i Ramírez.

La distinció havia estat plantejada amb anterioritat, però va ser en aquell plenari, el primer celebrat de forma telemàtica a la història de la nostra ciutat a causa de la pandèmia, que es va aprovar definitivament.

Un reconeixement institucional, acceptem-ho, on l'Ajuntament desperta tard, ja que aquesta ciutat ja va reconèixer els seus mèrits com a terrassenc de l'any el 1995 de la mà del social.

Ara, finalment, l'entrega d'aquesta medalla d'honor serà la primera a realitzar-se en un acte solemne després de la covid. No ho podem fer al saló de plens de l'ajuntament com sempre s'ha fet. Ara, és bo i necessari que la coincidència hagi volgut que sigui per reconèixer a Pablo Gómez.

En moments on la ciutat parla de la reactivació social i econòmica després de la pandèmia, cal recordar d'on venim. Una ciutat que, l'any 1948, quan el nostre homenatjat va arribar de Santa Cruz de Mudela al barri de Les Arenes, estava per fer.

La seva casa va ser la tercera que es va aixecar en un barri amb nom de riera i on ni carrers ni serveis existien. Una terrassa que va haver de guanyar-s'ho tot i on l'associacionisme, la unió dels veïns i veïnes, va fer possible, any rere any, la dignificació del barri, l'asfaltat, el funcionament de l'escola Joan XXIII, el club de fútbol del barri o la creació de la Mutualitat de Les Arenes.

Ara com ara, que la pandèmia ens ha situat davant el primer gran repte col·lectiu del segle XXI, és bo recordar que el 25 de setembre de l'any 1962, persones com Pablo Gómez Ramírez i molts altres veïns i veïnes de Les Arenes, la Grípia, Can Montllor, Egara... Van córrer sota la foscor i la pluja cap a casa seva sense saber si les seves famílies s'havien salvat de les riuades. I que, després de dies ajudant a aquelles persones que havien perdut familiars i tot el que tenien en aquella tragèdia, es van conjurar per aconseguir una ciutat millor.

Del que va venir després d'aquella tragèdia, podríem parlar del mur que els veïns i veïnes van construir com a contenció cap a possibles noves riuades (i del qual, si no m'erro, l'Ajuntament franquista només va pagar el ciment)... Però vull destacar que mèrit seu va ser la consecució de l'enllumenat, l'aigua potable o el clavegueram... Construint les arenes i els barris de l'entorn, pas a pas, lluita rere lluita.

A persones com Pablo Gómez els debem molt, moltíssim. Terrassa no seria la ciutat que és avui sense totes aquelles lluites on el Pablo s'ha involucrat, sempre sense afany de protagonisme, sempre pensant en els altres.

Que aquest homenatge es produeixi finalment avui ens ajuda a sumar un apunt més pel qual el nostre Ajuntament i tota la ciutat de Terrassa li hagi de donar les gràcies: I és l'exemple. I és que, en moments com l'actual, on encara vivim amb la incertesa de com es reactivarà la ciutat després de la pandèmia, valorar tot el camí vital de Pablo Gómez Ramírez és recordar-nos que tot està per fer i tot és possible. i que si ell no s'ha rendit mai, nosaltres tampoc.