Si...

Hi ha un poema de Rudyard Kipling que diu: “Tinc sis honestos servents (em van ensenyar tot el que sé); els seus noms són Què i Perquè i Quan i Com i On i Qui”

Aquest és un d’aquells poemes que m’acompanya sempre en el meu dia a dia polític. M’ajuda a pensar, a reflexionar i a intentar explicar millor el que penso i en les decisions polítiques que prenc i en les que crec.

En aquest sentit, Esquerra Republicana de Catalunya és un partit que es defineix en la seva declaració ideològica com un partit nacionalment català i socialment d’esquerres. El que ens uneix i ens defineix com a partit és aquest doble compromís; un compromís social, de resoldre els problemes quotidians, de millorar les condicions de vida de la ciutadania; i un compromís nacional, d’assolir la independència i la llibertat per al nostre país, Catalunya.

Localment som terrassencs, que és la nostra forma de ser catalans. Treballem des de Terrassa pel país, però també per fer d’aquesta ciutat una ciutat més sostenible, més compacta, més cohesionada, més diversa i respectuosa, complexa econòmicament i catalana. Treballem per la modernitat, per la identitat i el benestar, en definitiva, treballem per fer avançar, també, la ciutat de Terrassa.

El nostre és un projecte comú i compartit on els valors republicans representen la concepció d’una societat moderna, culta i igualitària en drets i deures. Un projecte nacional, clarament republicà, no ètnic, basat en valors cívics, ciutadans i d’incorporació al país.

Segurament podríem ser una altra cosa, segurament podríem ser més una cosa que l’altra, però som això: nacionalment catalans i socialment d’esquerres.

En la vida, en la política, en la construcció de projectes polítics és tan important el QUÈ com el COM; és tan important l’objectiu final com el camí, el procés que utilitzem per aconseguir-lo. El nostre projecte polític es dirigeix a tota la societat i no discrimina a ningú per raó d’origen, sexe, llengua o religió. Sé perfectament que no convenceré a tothom però no dimitiré mai de la voluntat de construir un país, on la societat, igual que el país, sigui només una. La construcció nacional del meu país no passa només per Puigcerdà, Cadaqués o Matadepera; passa també, evidentment, per Terrassa i passa, també, pels barris de Ca n’Anglada, Montserrat i La Maurina, per posar un exemple.

Quan un esmorza, dina, i sopa amb gent que pensa igual que ell, s’omple de raons, s’omple d’arguments i acaba pensant que tothom pensa igual, o el que és pitjor, que els que no pensen igual, són prescindibles en l’objectiu que s’ha marcat.

Mai no treballaré per un projecte que doni carnets de catalanitat, que digui qui és català i qui no ho és. Tampoc no treballaré per un projecte que doni carnets d’independentista, que digui qui és independentista i qui no ho és. Mai no treballaré per un projecte que divideixi el país entre bons i dolents com per exemple fa Ciutadans. Treballo per un projecte transversal, integrador i nacional. Treballo per un projecte capaç de construir i seduir als que no viuen pendents de la política. Catalunya és una nació possible, però no és una nació inevitable; és possible si la gent ho vol, i la gent ho voldrà o no segons el que se li ofereixi. Fins ara ho hem fet bé, molt bé. Ho hem fet molts i junts. Seguim coincidint amb el QUE; han sorgit algunes diferències amb el COM; el QUI, diguin el que diguin, no és el problema; l’ON és aquí; tenim clar el PERQUÈ, i el QUAN és ara.

Acabo també amb Kipling, i amb el seu poema Si... i diu, “... Si pots seguir creient en tu mateix quan tots dubten de tu, però també acceptes que tinguin dubtes. Si pots esperar i no cansar-te de l'espera; o si, sent enganyat, no respons amb enganys, o si, sent odiat, no incorres en l'odi. I així i tot no te les dónes de bo ni de savi.”

Seguim.