Per Entendre’ns...
(Vacances. Moment per reflexionar, meditar, analitzar i agradar-se una mica...)
El Parlament de Catalunya, obeint el mandat democràtic dels ciutadans, avança pas a pas en el procés de desconnexió de l’estat espanyol. Mentre, a Madrid, la política espanyola segueix instal·lada en el desconcert i la perplexitat del moment. Aconseguirà Ana Pastor batre el rècord de Patxi López com el president amb el mandat menys curt del Congrés dels Diputats?
Per batre el rècord hi hauria d’haver unes terceres eleccions (facin les seves apostes), cosa que poc depèn d’Ana Pastor. Tampoc es pot dir que López no intentés revalidar-se en el càrrec. Malauradament, aquesta al·lèrgia visceral del PSOE cap a les forces independentistes li va impedir mantenir la presidència.
No entrarem aquí en les estranyes sinèrgies dels vots secrets dins les urnes, però si en les crítiques i les tensions sorgides per l’abstenció d’ERC al no voler jugar al joc de les cadires. El fet, però, em servirà per entendre’ns...
Patxi López, el Breu. Lehendakari per glòria i gràcia de partits il·legalitzats. Patxi López, l’estadista, l’home que va arribar a la presidència del País Basc amb el vot del PP i UPyD i gràcies a una societat que van dividir sense cap mena de pudor en dues meitats. Anys de terror van facilitar un discurs on només es permetien dos bàndols, “los nacionalistas y los constitucionalistas” en deien, i el socialisme basc es va anar deixant arrossegar pel maniqueisme dels extrems fins a escollir el bàndol “constitucionalista” i assumint que qualsevol expressió de defensa de la pàtria basca era propi dels “altres”. “De aquellos polvos vienen estos lodos”, i en aquells anys va quedar clar que el PP i el PSOE tenen el mateix model territorial i el mateix sistema polític per Espanya.
Quan diem que Espanya ja s’agrada, o que Espanya no pot canviar, potser injustament pels qui treballen per fer-ho possible, en tenim evidències claríssimes.
No es pot dir que a Catalunya la dreta espanyola no hagi intentat el mateix històricament. La voluntat del PP de lligar l’independentisme català amb el terrorisme, el radicalisme, o qualsevol “isme” amb connotacions poc democràtiques ha estat tant persistent com infructuosa. Però no ho han aconseguit. El mapa polític català sempre ha estat ric en connotacions. La principal diferència és Esquerra Republicana, que juga un paper central en cosir la gent, vingui d’on vingui, parli el que parli i resi a qui resi, al país. Encara que alguns en reneguin i altres interessadament els ridiculitzin, els governs tripartits van servir per convertir en “protagonistes” de la governabilitat del país a persones que mai s’havien sentit cridades a ser-ho. Agradi o no, lligar el PSC del moment, també a ICV, a la reforma de l’Estatut va ser l’inici del “procés” tal i com el coneixem ara. Un moment polític on es va construir una àmplia majoria per desenvolupar l’autogovern del poble català i on el dret a decidir va esdevenir un principi irrenunciable per la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ho recorden: “Som una nació i tenim dret a decidir”.
L’obstinada bel·ligerància del nacionalisme/centralisme espanyol per impedir qualsevol avenç de l’autogovern a Catalunya ha acabat portant amb el temps a la majoria de la població a una constatació que des d’Esquerra Republicana teníem clara des de feia temps: la Independència és l’únic canvi possible per aconseguir un país més just, més lliure i més democràtic.
No ens cansarem d’explicar i defensar que quan defensem la Independència la defensem per cada un dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, independentment del seu origen o opció política. La Revolució democràtica i pacífica que s’ha gestat a Catalunya pinta el nostre mapa polític d’un color molt diferent a un estat espanyol en fase d’auto defensa, cada cop més entestat a abraçar el pitjor immobilisme de la seva història política.
El procés avança i cada cop demana decisions més valentes des de la política catalana per construir una nova realitat. I davant la valentia, el discurs de la por. Una por que ens confronta a perills que no podem obviar. I aquí, tots, segurament uns més que altres (i miro a ERC, també als Comuns), ens toca treballar perquè Catalunya avanci unida, no cal barrejada, cap a l’únic canvi possible per la nostra societat.
Quan el Parlament ratificava les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent hi va haver partits que van decidir abandonar l’hemicicle. Altres es van quedar assentats. Pot ser que les seves posicions no convergeixin amb la Independència, però perquè excloure’ls, o perquè acceptar que s’excloguin, d’un procés de canvi social?
Pot ser d’il·lusos seguir desitjant que el PSC algun dia es deslliuri de la seva subjugació absoluta al socialisme espanyol, però no podem permetre que la confluència de sentiments de Catalunya Sí que es Pot es vegi apartada pel propi independentisme al maniqueisme excloent pel qual la dreta espanyola tan ha batallat.
En Comú Podem va caure en aquesta trampa a les votacions al Congrés del Diputats, sota la variable d’aquell discurs erroni i tendenciós de l’esquerra espanyola on sempre hi ha un bé superior més preuat a defensar (el canvi a Espanya) i on el qual el moviment independentista no és res més que una orquestració burgesa d’un poble català sotmès i despistat. És difícil a vegades entendre com ECP/CSQP no se sumen a treballar per una possibilitat real de canviar la realitat. Ara, per entendre’ns, no tinc cap dubte que dins les seves files la voluntat de canvi és real.
Ens podrem discutir en les formes, en les passes o en el com i quan. No renunciem tots plegats a entendre’ns. Queda molta feina per fer, la paraula canvi ens uneix, un país nou demana totes les mans.
El Parlament de Catalunya, obeint el mandat democràtic dels ciutadans, avança pas a pas en el procés de desconnexió de l’estat espanyol. Mentre, a Madrid, la política espanyola segueix instal·lada en el desconcert i la perplexitat del moment. Aconseguirà Ana Pastor batre el rècord de Patxi López com el president amb el mandat menys curt del Congrés dels Diputats?
Per batre el rècord hi hauria d’haver unes terceres eleccions (facin les seves apostes), cosa que poc depèn d’Ana Pastor. Tampoc es pot dir que López no intentés revalidar-se en el càrrec. Malauradament, aquesta al·lèrgia visceral del PSOE cap a les forces independentistes li va impedir mantenir la presidència.
No entrarem aquí en les estranyes sinèrgies dels vots secrets dins les urnes, però si en les crítiques i les tensions sorgides per l’abstenció d’ERC al no voler jugar al joc de les cadires. El fet, però, em servirà per entendre’ns...
Patxi López, el Breu. Lehendakari per glòria i gràcia de partits il·legalitzats. Patxi López, l’estadista, l’home que va arribar a la presidència del País Basc amb el vot del PP i UPyD i gràcies a una societat que van dividir sense cap mena de pudor en dues meitats. Anys de terror van facilitar un discurs on només es permetien dos bàndols, “los nacionalistas y los constitucionalistas” en deien, i el socialisme basc es va anar deixant arrossegar pel maniqueisme dels extrems fins a escollir el bàndol “constitucionalista” i assumint que qualsevol expressió de defensa de la pàtria basca era propi dels “altres”. “De aquellos polvos vienen estos lodos”, i en aquells anys va quedar clar que el PP i el PSOE tenen el mateix model territorial i el mateix sistema polític per Espanya.
Quan diem que Espanya ja s’agrada, o que Espanya no pot canviar, potser injustament pels qui treballen per fer-ho possible, en tenim evidències claríssimes.
No es pot dir que a Catalunya la dreta espanyola no hagi intentat el mateix històricament. La voluntat del PP de lligar l’independentisme català amb el terrorisme, el radicalisme, o qualsevol “isme” amb connotacions poc democràtiques ha estat tant persistent com infructuosa. Però no ho han aconseguit. El mapa polític català sempre ha estat ric en connotacions. La principal diferència és Esquerra Republicana, que juga un paper central en cosir la gent, vingui d’on vingui, parli el que parli i resi a qui resi, al país. Encara que alguns en reneguin i altres interessadament els ridiculitzin, els governs tripartits van servir per convertir en “protagonistes” de la governabilitat del país a persones que mai s’havien sentit cridades a ser-ho. Agradi o no, lligar el PSC del moment, també a ICV, a la reforma de l’Estatut va ser l’inici del “procés” tal i com el coneixem ara. Un moment polític on es va construir una àmplia majoria per desenvolupar l’autogovern del poble català i on el dret a decidir va esdevenir un principi irrenunciable per la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ho recorden: “Som una nació i tenim dret a decidir”.
L’obstinada bel·ligerància del nacionalisme/centralisme espanyol per impedir qualsevol avenç de l’autogovern a Catalunya ha acabat portant amb el temps a la majoria de la població a una constatació que des d’Esquerra Republicana teníem clara des de feia temps: la Independència és l’únic canvi possible per aconseguir un país més just, més lliure i més democràtic.
No ens cansarem d’explicar i defensar que quan defensem la Independència la defensem per cada un dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, independentment del seu origen o opció política. La Revolució democràtica i pacífica que s’ha gestat a Catalunya pinta el nostre mapa polític d’un color molt diferent a un estat espanyol en fase d’auto defensa, cada cop més entestat a abraçar el pitjor immobilisme de la seva història política.
El procés avança i cada cop demana decisions més valentes des de la política catalana per construir una nova realitat. I davant la valentia, el discurs de la por. Una por que ens confronta a perills que no podem obviar. I aquí, tots, segurament uns més que altres (i miro a ERC, també als Comuns), ens toca treballar perquè Catalunya avanci unida, no cal barrejada, cap a l’únic canvi possible per la nostra societat.
Quan el Parlament ratificava les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent hi va haver partits que van decidir abandonar l’hemicicle. Altres es van quedar assentats. Pot ser que les seves posicions no convergeixin amb la Independència, però perquè excloure’ls, o perquè acceptar que s’excloguin, d’un procés de canvi social?
Pot ser d’il·lusos seguir desitjant que el PSC algun dia es deslliuri de la seva subjugació absoluta al socialisme espanyol, però no podem permetre que la confluència de sentiments de Catalunya Sí que es Pot es vegi apartada pel propi independentisme al maniqueisme excloent pel qual la dreta espanyola tan ha batallat.
En Comú Podem va caure en aquesta trampa a les votacions al Congrés del Diputats, sota la variable d’aquell discurs erroni i tendenciós de l’esquerra espanyola on sempre hi ha un bé superior més preuat a defensar (el canvi a Espanya) i on el qual el moviment independentista no és res més que una orquestració burgesa d’un poble català sotmès i despistat. És difícil a vegades entendre com ECP/CSQP no se sumen a treballar per una possibilitat real de canviar la realitat. Ara, per entendre’ns, no tinc cap dubte que dins les seves files la voluntat de canvi és real.
Ens podrem discutir en les formes, en les passes o en el com i quan. No renunciem tots plegats a entendre’ns. Queda molta feina per fer, la paraula canvi ens uneix, un país nou demana totes les mans.