SEGREGATS
Fa pocs dies un Informe del Síndic de Greuges de Catalunya portava el nom de Terrassa altre cop als diaris amb un d’aquells titulars que tan poc ens agrada llegir: Terrassa encapçala els municipis amb més segregació escolar a primària. Preocupant, esfereïdor... Cada terrassenc o terrassenca pot utilitzar l’adjectiu que més li plagui per definir les dades facilitades pel Síndic. Ara, parlar de dades sorprenents seria enganyar-nos.
De fet, fa dies a Esquerra Republicana – MES realitzàvem unes jornades sobre la situació de l’educació a Terrassa analitzant les dades de matriculació per al curs vinent i la conclusió era la mateixa: la segregació escolar a Terrassa és un fet.
Dit això, convertir aquest tema en una arma en el debat polític a la ciutat seria desencertat i alhora perillós. Com ho seria pensar que quan parlem de segregació ens referim únicament a la immigració.
La segregació escolar fa referència bàsicament a la concentració d’un elevat nombre d’alumnat socialment desfavorit en unes escoles més que en d’altres ubicades al mateix territori. La realitat social de Terrassa i els efectes persistents de la crisi ens han portat a índexs d’alumnat amb necessitats educatives especials derivades de situacions socials inimaginables ara fa una dècada. La concentració d’aquests alumnes en determinades escoles de la ciutat esdevé demolidora i converteix els equips docents d’aquests centres en autèntics herois de la quotidianitat.
El criteri de proximitat en l’elecció dels centres no explica en absolut aquestes concentracions, trobant escoles just al costat on el percentatge d’aquest alumnat és exigu. Tampoc no ho és el projecte educatiu o l’equip docent, ja que escoles amb projectes educatius reconeguts i equips professionals molt potents també semblen esdevenir un cul de sac del sistema, amb poca demanda d’escolarització i una elevadíssima taxa d’alumnat socialment desfavorit.
La realitat ens porta al fet que el 96 per cent de les famílies terrassenques seran escolaritzades l’any vinent en la primera opció que van sol·licitar. I les escoles, no obstant això, ens mostren una realitat que no té res a veure amb la del carrer.
No es tracta de que el nen o nena dins una escola amb un 80 per cent d’alumnat amb necessitats educatives especials estigui sotmès a una realitat atípica. L’alumne de l’escola on tenir un company en risc d’exclusió o amb els pares d’orígen subsaharià (per exemple) és una raresa, tampoc viu dins la realitat. Els nostres fills i filles creixen en una realitat atípica, es desenvolupen segregats. Que un 96 per cent de les famílies obtinguin el centre que desitgen, en certa manera demostra com pares i mares també vivim segregats.
Necessitem planificar millor i impulsar proves pilot com l’institut escola (de 3 a 16 anys) en alguna escola on el projecte educatiu pugui i necessiti tenir continuïtat. Necessitem recuperar els plans educatius d’entorn i saber quines inquietuds, necessitats, projectes vitals tenen les famílies a l’hora d’escollir el centre educatiu per entendre què cal fer per acabar amb aquest procés de segregació de l’alumnat. Comencem a treballar tots per ajudar els nostres fills i filles a viure en una ciutat més equilibrada, més justa i amb més oportunitats per a tots i totes.
De fet, fa dies a Esquerra Republicana – MES realitzàvem unes jornades sobre la situació de l’educació a Terrassa analitzant les dades de matriculació per al curs vinent i la conclusió era la mateixa: la segregació escolar a Terrassa és un fet.
Dit això, convertir aquest tema en una arma en el debat polític a la ciutat seria desencertat i alhora perillós. Com ho seria pensar que quan parlem de segregació ens referim únicament a la immigració.
La segregació escolar fa referència bàsicament a la concentració d’un elevat nombre d’alumnat socialment desfavorit en unes escoles més que en d’altres ubicades al mateix territori. La realitat social de Terrassa i els efectes persistents de la crisi ens han portat a índexs d’alumnat amb necessitats educatives especials derivades de situacions socials inimaginables ara fa una dècada. La concentració d’aquests alumnes en determinades escoles de la ciutat esdevé demolidora i converteix els equips docents d’aquests centres en autèntics herois de la quotidianitat.
El criteri de proximitat en l’elecció dels centres no explica en absolut aquestes concentracions, trobant escoles just al costat on el percentatge d’aquest alumnat és exigu. Tampoc no ho és el projecte educatiu o l’equip docent, ja que escoles amb projectes educatius reconeguts i equips professionals molt potents també semblen esdevenir un cul de sac del sistema, amb poca demanda d’escolarització i una elevadíssima taxa d’alumnat socialment desfavorit.
La realitat ens porta al fet que el 96 per cent de les famílies terrassenques seran escolaritzades l’any vinent en la primera opció que van sol·licitar. I les escoles, no obstant això, ens mostren una realitat que no té res a veure amb la del carrer.
No es tracta de que el nen o nena dins una escola amb un 80 per cent d’alumnat amb necessitats educatives especials estigui sotmès a una realitat atípica. L’alumne de l’escola on tenir un company en risc d’exclusió o amb els pares d’orígen subsaharià (per exemple) és una raresa, tampoc viu dins la realitat. Els nostres fills i filles creixen en una realitat atípica, es desenvolupen segregats. Que un 96 per cent de les famílies obtinguin el centre que desitgen, en certa manera demostra com pares i mares també vivim segregats.
Necessitem planificar millor i impulsar proves pilot com l’institut escola (de 3 a 16 anys) en alguna escola on el projecte educatiu pugui i necessiti tenir continuïtat. Necessitem recuperar els plans educatius d’entorn i saber quines inquietuds, necessitats, projectes vitals tenen les famílies a l’hora d’escollir el centre educatiu per entendre què cal fer per acabar amb aquest procés de segregació de l’alumnat. Comencem a treballar tots per ajudar els nostres fills i filles a viure en una ciutat més equilibrada, més justa i amb més oportunitats per a tots i totes.