Je Suis Charlie Hebdo

 Ahir vàrem anar a dormir tocats. L’atac terrorista contra el setmanari satíric “Charlie Hebdo” ens va encongir el cor, l’estómac i el cervell. Atacar contra la vida humana, sempre, en tots els casos i en nom de qualsevol causa ens deixa perplexos, tocats i moltes vegades enfonsats. L’atac d’ahir neix del fanatisme, del feixisme i reuneix uns condicionants que fan que la magnitud i la repercussió de l’acció vagi molt més enllà, pel que representa i també, perquè no dir-ho, per on passa.

El que va succeir ahir a París, capital de la República Francesa, ens porta, sense voler-ho, a replantejar-nos moltes coses: la Religió, la immigració, els Drets Humans Universals, la llibertat d’expressió, la convivència, la tolerància… El setmanari “
Charlie Hebdo” es declara fill de la llibertat i de la insolència, irreverent i fa del sentit de l’humor, precisament, la seva arma intel·lectual per combatre la ignorància i el fanatisme de què han estat víctimes. Per això tots som, ho hauríem de ser, Charlie Hebdo.


Veient les imatges i llegint les notícies de l’atac vaig veure com de fàcil és reinterpretar els fets, com de fàcil és barrejar conceptes i com de fàcil és recuperar vells fantasmes que ja crèiem, no del tot, superats. Que fàcil és, com aquell que no vol, o segurament sí que vol, relacionar amb molta lleugeresa Islam, immigració i terrorisme... Recordo com ja fa uns anys la secció local de Nacions Unides va fer entrega a l'escriptor Tahar Ben Jellum del premi per la Pau. Tahar Ben Jellum, autor del llibre "El racisme explicat a la meva filla", ha parlat moltes vegades de Pau, de convivència, de tolerància, de racisme i evidentment d'immigració. Un article seu, publicat el març del 2006 titulava "Els immigrants no existeixen" i explicava que a principis dels 70 ja hi havia immigració repartida per tota Europa, però no en parlàvem. Era com si no existissin. Treballaven en silenci, construïen autopistes i habitatges, recollien les escombraries, etc... Europa es va despertar un dia sorpresa en veure que les seves fàbriques i tallers no funcionaven sols, sinó que milions d'estrangers formaven part important de la seva economia. Eren temps en què la República Francesa vivia més alegre i confiada, Itàlia acollia els seus primers immigrants i l'Estat espanyol tot just sortia de la dictadura franquista.

És per això que avui més que mai vull recordar i insistir que quan parlem de convivència, de cohesió, de civisme o tolerància estem parlant de qualitat de vida, de cultura, de compartir un projecte comú. Estem parlant de benestar, d'igualtat d'oportunitats i d'educació, de sensibilitat, de diàleg, de llibertat... en definitiva estem parlant de futur. I que quan no hi ha futur, la ja de per si difícil gestió d’una societat diversa que creix i es transforma constantment, es torna molt complexa.

És evident que el repte més important és que la barbàrie i el fanatisme, la ignorancia en definitiva, no triomfi. Per això tenim mitjans, serveis i gent molt preparada, però sobretot tenim la cultura i la política.

La cultura és la porta d’entrada a la llibertat, i la política és la gestió dels conflictes, la confrontació dels interessos, i l’eina pedagògica imprescindible per relacionar-nos amb els nostres conciutadans. Recordem-ho sempre, ahir vàrem ser víctimes de la ignorància però, com Charlie Hebdo, som fills de la llibertat.