Les paraules que va pronunciar diumenge en David Trueba quan va recollir un dels premis Goya, van ser el missatge més amable i respectuós que els teleespectadors espanyols han sentit en relació a Catalunya d'ençà del “Pujol, guaperas, habla lo que quieras” a què es van traslladar després de cridar “Pujol, enano, habla en castellano” quan van veure que l’Aznar no tenia majoria absoluta.

Són molts els “intel·lectuals” que en els darrers temps, i analitzant el que passa en la relació de Catalunya i Espanya, diuen que tant aquí com allà els missatges són d'autoconsum, que alimenten el “conflicte”, que són poc plurals i poc diversos... I No! Tot i ser cert que a tot arreu hi ha de tot, la diversitat d'opinions, de punts de vista i de pluralitat que hi ha en els mitjans públics i privats del país no té res a veure amb els d'Espanya. La desinformació, la manca de pluralitat i d'autocrítica és el pa de cada dia en els mitjans espanyols, i el més greu i trist és que els seus teleespectadors ni en són conscients, ni saben exactament què passa a Catalunya. Ja se n’encarreguen conscientment, ja, els mitjans de comunicació espanyols, de que sigui així.

Les paraules de David Trueba en què recordava la Tatiana Sisquella, i parlava de respecte i estimació envers Catalunya, han generat debat. Un incís: no coneixia personalment la Tatiana Sisquella. Sabem que quan algú conegut mor l’impacte és elevat, més encara si és jove, i les mostres de suport, de lloança i reconeixement cap a la persona que ens ha deixat afloren automàticament. En aquest cas, però, qualsevol que hagués escoltat a la Tatiana per la ràdio i hagi llegit aquests dies els articles dels seus companys i amics només pot pensar que la Tatiana era exactament com la imaginàvem. Tot el que s'ha dit, tot el que s'ha escrit era el que transmetia quan l'escoltaves i això fa que l'impacte, també pels desconeguts, sigui colpidor.

Dit això, i parlant de Catalunya, a mi les paraules de David Trueba, m'agraden i entenc que són sinceres. Sempre he pensat que en David Trueba és d'aquelles persones amb qui compartiria una d'aquelles sobretaules que mai no s'acaben... Ell sap perfectament que si Espanya fos com ell, com el que ell descriu, com el que ell suposa que hauria de ser, és a dir, un país modern, respectuós amb la seva diversitat, amb la seva riquesa cultural i lingüística..., segur que l'escenari polític del país seria absolutament diferent. I no comparteixo les opinions de molts catalans que diuen que aquestes paraules arriben tard. L'amabilitat, l'estimació i el respecte mai no fa tard i mai no és sobrer. El problema no és la tardança, és que Espanya no és com ell, ni com el que ell diu, ni com el que ell segurament voldria que fos. Arribats aquí només puc dir-li a en David, i a la bona gent d'Espanya, que ara tenen l'oportunitat, a partir del procés català i si volen, de construir una Espanya més amable, més democràtica, més tolerant... Una Espanya que acabi amb el despotisme il·lustrat que impregna el Madrid ministerial i monàrquic, que posi fi a una manera d'entendre el país que forma part de l'ADN castellà i que expulsa la diversitat, és a dir, la riquesa cultural i social. Tot això ho podran fer ara a partir del procés català, però ho hauran de fer sense Catalunya. Si ho aconsegueixen, qui sap si en un futur, aleshores i des de la igualtat potser podrem retrobar-nos...