... i del vot favorable d’ERC. Ho faig amb tranquil·litat, sense por, sense apriorismes, sense prejudicis i acceptant les crítiques, les ideològiques, les sentimentals, les interessades, així com la manca de propostes i alternatives viables que no sigui, és clar, sumar amb el PSC, PP i C’s per fer caure el Govern Mas i bastir un “nou futur” amb ells.

Per parlar-ne, no podem oblidar el moment polític, econòmic i social que vivim, i les complicacions de quadrar uns números allunyats, la majoria de vegades, de les necessitats reals de la gent. El PSC i/o ICV-EUiA ens ho podrien explicar, per exemple a Terrassa. Els pressupostos que aprovem, no ens agraden i no equivalen als esforços que fan els ciutadans del país. Conseqüència, principalment, del dèficit fiscal i les limitacions que imposa l’Estat, algunes d’elles acceptades i votades per CiU a Madrid, cert!... Qui negui, oblidi, o minoritzi tot això és un hipòcrita. I Sí!, també, és clar..., el que està passant a Catalunya també influeix. Veiem la possibilitat de construir, des de la democràcia, un projecte engrescador, un nou estat radicalment democràtic... Fa molts anys que treballem perquè aquest país pugui decidir el que vol ser i estem disposats a arriscar.

Més enllà d’alguna afirmació interessada, d’algun discurs preestablert, ho fem intentant fer valer les nostres propostes. Són dades objectives. En termes relatius, en percentatge, es dediquen més recursos que mai a l’Estat del Benestar (Educació, Salut i Benestar social): un 71% del pressupost. No són prou, però són més que mai. En aquest context econòmic dramàtic, intentem ajudar a qui més pateix la crisi: la dotació per a Renda Mínima (RMI) més alta de la història (173M€ , +43M€ ), ajuts a l'habitatge (+7M€), beques menjador (+8M€) i ajuts per lluitar contra la pobresa infantil (+3M€).

Per millorar la redistribució de la riquesa en uns moments molt complicats, hem incrementat la fiscalitat als que encara tenen capacitat de pagament, grans fortunes i grans empreses: impost a les nuclears, impost a gasos contaminants, impost a l’enlairament d’avions, l’eurovinyeta per als camions de l’Eix Transversal i es recupera l'impost de successions (sense afectar classes mitjanes). S'han incrementat els tipus en l'impost de patrimoni i en l'impost de transmissions patrimonials. Per reactivar l’economia, hem inclòs una partida de 100M€ de crèdit de l’ICF per a emprenedors i per a la internacionalització d’empreses.

Però no n'hi ha prou..., no n'hi ha ni per començar, cert! Aquest país es mereix uns millors serveis públics, perquè els necessita i perquè els pot pagar. I Sí! Tot i que la realitat econòmica és la que és, intentar fer tot això al costat d’alguns consellers, no tots, que ideològicament ja els hi va bé tancar alguna escola, o privatitzar algun CAP ho fa tot més complicat d’explicar. Ara bé, dimitir de ser-hi no soluciona el problema, l’augmenta i el solidifica.

Si m’ho permeteu, convido als inquiets, als precaris, als rebels, en definitiva als vectors reals de canvi social, a buscar els mecanismes per incentivar el canvi, mecanismes que amb tota probabilitat no passen només per la crítica constant, per la demanda infinita, ni per situar l’administració en un rol de falsa omnipotència; mecanismes que requereixen més escolta i empatia per part de tots; mecanismes que demanen major humilitat i menor exigència, major imaginació i menor pensament màgic, major reconeixement de les implicacions i les conseqüències del que es demana. No ens equivoquem, no perdem la possibilitat de liderar la revolució que pot suposar construir un nou Estat a partir de les urnes, a partir del vot. Com deia fa uns dies, segurament no tot és possible, però tot pot estar per fer...