La fi d’España, tal i com la coneixem
L’abril del 2010 escrivia un article semblant, en aquell cas dedicat a Grècia. No vull perdrem en les formes, és cert que el rescat d’Espanya no és exactament el mateix que ha patit Grècia, Itàlia o Irlanda, però el que hem viscut aquest cap de setmana és un rescat i una intervenció en tota regla. España i Rajoy, especialment aquest cap de setmana, han fet el ridícul, negant l'innegable. España, país de la unió europea des de l’any 1986, li apliquen un pla d’ajut econòmic de 100.000MM d’euros, que té moltes semblances amb els plans d’ajust estructural que es van aplicar a molts països del que es coneixia pel tercer món durant les dècades, sobretot, dels vuitanta i noranta.
També és cert, que moltes de les mesures que ens obligaran a prendre vinculades al pla d’ajut, ja les hem pres en els darrers mesos, reducció dels salaris, allargament de la vida laboral, reducció de pensions, increment d’impostos, canvis en el mercat laboral... Tot això imposat per institucions alienes a l’Estat a canvi d’uns préstecs, amb interessos a decidir, (més baixos, almenys això sembla, que els que pagàvem pel deute en les últimes emissions) per resoldre la situació financera. Massa similar amb el que és un pla d’ajustament estructural per no comparar-los. I cal recordar que els plans d’ajust estructural, van fer molt de mal a les economies dels països que els van patir. Països que durant anys es van trobar que no podien créixer suficientment per a garantir un cert benestar a les seves poblacions. Països que, com en el cas d’España, el primer que es va atacar va ser el fonament de les polítiques socials: treballadors a sou de l’estat, com metges, mestres, conductors d’autobusos... i també pensionistes: aturats, jubilats.... Països que en veure com les institucions financeres i els bancs els dictaven les polítiques econòmiques, monetàries i fiscals s’han trobat pagant no només el servei del deute (amb quantitats elevadíssimes), sinó també amb uns estats febles, en què la corrupció és el pa de cada dia i en què s’ha privatitzat tot el que era privatitzable.
Països que van quedar en mans de desaprensius que durant anys havien estat munyint els països i que van seguir munyint-los durant dècades. Ja ho sabem, que qui es queda amb els teus deutes, també es queda amb els teus ingressos i sempre, excepte en el cas dels catalans, qui paga mana. I tot això, passa ara al cor de la UE. I no és que España, l’Estat, no s’hagi guanyat a pols una “amonestació” com si fos un país del tercer món. Falta de lideratge polític, oposició i govern mimètics i poc resolutius, paràlisi econòmica, corrupció, crisi, divorci entre ciutadania i institucions...
I el resultat d’aquestes mesures sol ser que els que ja eren rics s’enriqueixen encara més i, en canvi, els que encara no eren pobres ja ho són. Les classes mitjanes van desapareixent, poc a poc, cap a una pobresa vergonyant, de les que es pateix però no se’n parla ni es vol demostrar.
Sigui com sigui, el que ningú pot negar, és que som a la les portes de la fi d’un model, la fi de l’España tal i com l’hem conegut en els darrers anys. El model d'Estat autonòmic construït per l’España centralista, absolutament paternalista, on les despeses socials recauen en la perifèria, però és manté centralitzada la inversió i el control de les polítiques fiscals arriba a la seva fi. La fi d’un model, on Catalunya te la seva oportunitat. S'ha esgotat la via autonòmica per la defensa de l'autogovern i la prosperitat econòmica. La fi d’un cicle del sistema polític espanyol, la mort del mal govern; l’inici d’un país nou, molt millor del que tenim ara, la Catalunya independent.
També és cert, que moltes de les mesures que ens obligaran a prendre vinculades al pla d’ajut, ja les hem pres en els darrers mesos, reducció dels salaris, allargament de la vida laboral, reducció de pensions, increment d’impostos, canvis en el mercat laboral... Tot això imposat per institucions alienes a l’Estat a canvi d’uns préstecs, amb interessos a decidir, (més baixos, almenys això sembla, que els que pagàvem pel deute en les últimes emissions) per resoldre la situació financera. Massa similar amb el que és un pla d’ajustament estructural per no comparar-los. I cal recordar que els plans d’ajust estructural, van fer molt de mal a les economies dels països que els van patir. Països que durant anys es van trobar que no podien créixer suficientment per a garantir un cert benestar a les seves poblacions. Països que, com en el cas d’España, el primer que es va atacar va ser el fonament de les polítiques socials: treballadors a sou de l’estat, com metges, mestres, conductors d’autobusos... i també pensionistes: aturats, jubilats.... Països que en veure com les institucions financeres i els bancs els dictaven les polítiques econòmiques, monetàries i fiscals s’han trobat pagant no només el servei del deute (amb quantitats elevadíssimes), sinó també amb uns estats febles, en què la corrupció és el pa de cada dia i en què s’ha privatitzat tot el que era privatitzable.
Països que van quedar en mans de desaprensius que durant anys havien estat munyint els països i que van seguir munyint-los durant dècades. Ja ho sabem, que qui es queda amb els teus deutes, també es queda amb els teus ingressos i sempre, excepte en el cas dels catalans, qui paga mana. I tot això, passa ara al cor de la UE. I no és que España, l’Estat, no s’hagi guanyat a pols una “amonestació” com si fos un país del tercer món. Falta de lideratge polític, oposició i govern mimètics i poc resolutius, paràlisi econòmica, corrupció, crisi, divorci entre ciutadania i institucions...
I el resultat d’aquestes mesures sol ser que els que ja eren rics s’enriqueixen encara més i, en canvi, els que encara no eren pobres ja ho són. Les classes mitjanes van desapareixent, poc a poc, cap a una pobresa vergonyant, de les que es pateix però no se’n parla ni es vol demostrar.
Sigui com sigui, el que ningú pot negar, és que som a la les portes de la fi d’un model, la fi de l’España tal i com l’hem conegut en els darrers anys. El model d'Estat autonòmic construït per l’España centralista, absolutament paternalista, on les despeses socials recauen en la perifèria, però és manté centralitzada la inversió i el control de les polítiques fiscals arriba a la seva fi. La fi d’un model, on Catalunya te la seva oportunitat. S'ha esgotat la via autonòmica per la defensa de l'autogovern i la prosperitat econòmica. La fi d’un cicle del sistema polític espanyol, la mort del mal govern; l’inici d’un país nou, molt millor del que tenim ara, la Catalunya independent.