I si parlem de comerç?
Aquests darrers dies hem assistit i participat, tots, en un seguit de declaracions en relació amb el comerç de la ciutat de Terrassa. Segurament el debat no ha estat molt aclaridor, ja que el missatge ha estat molt simple i, més enllà de fer propaganda d’un gran operador, no hem sabut explicar del que realment estàvem parlant. Intentaré, si més no, aclarir la meva postura sobre el tema.
El debat no és QUIN gran operador ha de venir, sinó si cal aquest gran operador. I per decidir-ho, el primer que hem de debatre és QUÈ VOLEM?; PER A QUÈ?, i, arribat el cas, COM, i ON?
És evident que la nova realitat legal obrirà la porta a que puguin venir grans superfícies dins la trama urbana de les ciutats, i que el govern local, juntament amb la futura Llei catalana de comerç, podrem decidir cap a on volem anar en relació al nostre comerç. Dit d’una altra manera, si la ciutat vol, i el gran operador comercial també, només haurem de parlar del com i on. Però aquest no és el debat.
Quan parlem de comerç, o de model comercial, no parlem només de si ha de venir o no una gran superfície comercial. Quan parlem de comerç no parlem només de petit o mitjà comerç o de comerç de proximitat, sinó que parlem de model de ciutat, o sigui, de model social. I és aquí on hi ha debat, ja que segons el model de ciutat o de societat que vulguem, haurem d’escollir, també, el model de comerç que ens hi porta i que el reforça.
Molts són els que ens diuen que per què hem d’escollir, si tot hi cap. És evident que d’incoherències tots en portem alguns quilos en les nostres motxilles respectives però, de tant en tant, hauríem d’intentar prendre decisions amb certa coherència. Defensem i donem suport a propostes a favor del comerç just, insistim en defensar un comerç responsable i sostenible, afirmem que la crisi també ha estat provocada per un consum desenfrenat, a càrrec de les targetes de crèdit; això s’hauria de veure reflectit en les nostres decisions.
Si, tot i això, pensem que sí, que “vale”, però que ja se sap com són les coses, que no podem anar contra corrent, que no som una illa, etc, doncs potser que analitzéssim quines mancances i quines potencialitats té aquesta ciutat. I segurament veuríem que una de les mancances més grans és la manca d’un determinat segment de comerç, però que per això tenim diverses opcions i possibles solucions. Tenim un problema de connexió entre eixos comercials, cert. Però precisament una de les potencialitats d’aquesta ciutat és la seva trama urbana compacta que ens permet uns desplaçaments relativament còmodes a peu, que ens pot permetre unir diferents pols comercials de la ciutat amb certa facilitat, sempre i quan siguem capaços de trobar cireretes comercials que ho facin possible i que ens serveixin per unir diferents barris. Parlo, per exemple, de Rambla d’Egara, que podria estirar el centre comercial Rambla amunt; parlo de la futura estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, com a pol comercial, que ens podria unir el centre amb la universitat i amb els barris de Vallparadis, Cementiri Vell, Escoles i Ca n’Anglada; parlo d’analitzar i aprofitar la mobilitat dels ciutadans, clarament focalitzada al centre, estirant l’oferta comercial i potenciant els desplaçaments a peu.
I clar, jo també en conec de gent que va a comprar a una gran superfície de la ciutat veïna, i també entenc el pol d’atracció que això suposa, però també conec molta gent de la nostra àrea d’influència que ve a Terrassa perquè li agrada passejar per la nostra ciutat. I aquest és el nostre tret diferencial, és el que ens diferencia i ens pot fer ser, no una illa, sinó una ciutat diferent a les que ja coneixem. Ja sabem que la mediocritat és una manera còmode de viure, perquè no has de pensar ni innovar, però nosaltres si més no, no volem ser mediocres. Pensem i innovem, busquem solucions que passen per un anàlisis micro de les demandes, mancances i necessitats per satisfer la demanda interna; per satisfer la demanda externa, busquem alternatives que ens diferenciïn. No hem de voler ser uns més, quan podem ser únics.
No sé si m’he explicat, però he aconseguit parlar de comerç sense dir Corte Inglés…? Glups!!! Punt i seguit.
El debat no és QUIN gran operador ha de venir, sinó si cal aquest gran operador. I per decidir-ho, el primer que hem de debatre és QUÈ VOLEM?; PER A QUÈ?, i, arribat el cas, COM, i ON?
És evident que la nova realitat legal obrirà la porta a que puguin venir grans superfícies dins la trama urbana de les ciutats, i que el govern local, juntament amb la futura Llei catalana de comerç, podrem decidir cap a on volem anar en relació al nostre comerç. Dit d’una altra manera, si la ciutat vol, i el gran operador comercial també, només haurem de parlar del com i on. Però aquest no és el debat.
Quan parlem de comerç, o de model comercial, no parlem només de si ha de venir o no una gran superfície comercial. Quan parlem de comerç no parlem només de petit o mitjà comerç o de comerç de proximitat, sinó que parlem de model de ciutat, o sigui, de model social. I és aquí on hi ha debat, ja que segons el model de ciutat o de societat que vulguem, haurem d’escollir, també, el model de comerç que ens hi porta i que el reforça.
Molts són els que ens diuen que per què hem d’escollir, si tot hi cap. És evident que d’incoherències tots en portem alguns quilos en les nostres motxilles respectives però, de tant en tant, hauríem d’intentar prendre decisions amb certa coherència. Defensem i donem suport a propostes a favor del comerç just, insistim en defensar un comerç responsable i sostenible, afirmem que la crisi també ha estat provocada per un consum desenfrenat, a càrrec de les targetes de crèdit; això s’hauria de veure reflectit en les nostres decisions.
Si, tot i això, pensem que sí, que “vale”, però que ja se sap com són les coses, que no podem anar contra corrent, que no som una illa, etc, doncs potser que analitzéssim quines mancances i quines potencialitats té aquesta ciutat. I segurament veuríem que una de les mancances més grans és la manca d’un determinat segment de comerç, però que per això tenim diverses opcions i possibles solucions. Tenim un problema de connexió entre eixos comercials, cert. Però precisament una de les potencialitats d’aquesta ciutat és la seva trama urbana compacta que ens permet uns desplaçaments relativament còmodes a peu, que ens pot permetre unir diferents pols comercials de la ciutat amb certa facilitat, sempre i quan siguem capaços de trobar cireretes comercials que ho facin possible i que ens serveixin per unir diferents barris. Parlo, per exemple, de Rambla d’Egara, que podria estirar el centre comercial Rambla amunt; parlo de la futura estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, com a pol comercial, que ens podria unir el centre amb la universitat i amb els barris de Vallparadis, Cementiri Vell, Escoles i Ca n’Anglada; parlo d’analitzar i aprofitar la mobilitat dels ciutadans, clarament focalitzada al centre, estirant l’oferta comercial i potenciant els desplaçaments a peu.
I clar, jo també en conec de gent que va a comprar a una gran superfície de la ciutat veïna, i també entenc el pol d’atracció que això suposa, però també conec molta gent de la nostra àrea d’influència que ve a Terrassa perquè li agrada passejar per la nostra ciutat. I aquest és el nostre tret diferencial, és el que ens diferencia i ens pot fer ser, no una illa, sinó una ciutat diferent a les que ja coneixem. Ja sabem que la mediocritat és una manera còmode de viure, perquè no has de pensar ni innovar, però nosaltres si més no, no volem ser mediocres. Pensem i innovem, busquem solucions que passen per un anàlisis micro de les demandes, mancances i necessitats per satisfer la demanda interna; per satisfer la demanda externa, busquem alternatives que ens diferenciïn. No hem de voler ser uns més, quan podem ser únics.
No sé si m’he explicat, però he aconseguit parlar de comerç sense dir Corte Inglés…? Glups!!! Punt i seguit.