Amagat sota un epígraf fosc, com la ratificació de l’informe d’al·legacions a l’aprovació inicial del Pla territorial Metropolità de Barcelona, hi va haver un important debat sobre quin és el model de país que hem plantejat, que proposem cada un dels partits polítics que tenen representació institucional.
Des d’ERC defensem un model de país equilibrat, amb zones de creixement previstes on aquest creixement estigui delimitat per normatives supramunicipals que garanteixin l’equilibri i el repartiment just i solidari d’infrastructures poc agraïdes. Defensem un país que sigui capaç de preveure quines seran les necessitats de territori, d’aigua, d’energia, d’equipaments,… per a un termini més o menys llarg de temps. Defensem que els diferents models de país que volem són diferents i que, per tant, hi ha discussions sobre infrastructures, sobre mobilitat, sobre usos dels espais.
Però també tenim clar que els països avancen a partir dels acords i podem fer més o menys cessions a canvi de la millora de la qualitat de vida de la nostra ciutadania.
Això no vol dir abaixar-se els pantalons; vol dir aconseguir modificacions suficients en elements que són crucials per a poder satisfer mínimament les demandes de tothom. I, com a exemple clar, la Ronda del Vallès. De via ràpida d’ús de camions, a Ronda per a relligar el Vallès i el Baix Llobregat. No és un canvi de nom, és un canvi de concepte.

Així mateix, dues propostes de resolució gens innòcues: una de l’ús de l’espai públic; una altra de petició a l’Estat de supressió de l’impost de successions.
Dues propostes que, a cop d’ull, ens haurien de semblar a totes i tots que han de ser aprovades, perquè l’espai públic és de tothom i perquè l’impost de successions ha deixat de tenir el seu valor de reequilibrador i redistribució per a ser, actualment, un “peatge de la mort” que carrega les rendes mitges.
Gens innòcues, deia, perquè en el fons no es tractava de si és necessari o no un sistema per tal de fer que la ciutadania pugui comunicar actes d’incivisme. Parlar d’sms és, només, una anècdota. El que no és una anècdota i és important és el fet que, actualment, les campanyes de civisme no fan efecte, perquè tothom sap què es pot i què no es pot fer i es decideix fer allò que no es pot fer. No perquè estigui prohibit, sinó perquè és més còmode, més fàcil. I hem perdut el concepte de propietat del nostre entorn, de pertinença pròpia de la nostra ciutat. Un progressisme mal entès ha fet que la ciutadania deixi de sentir-se responsable de la seva ciutat; el que és de tots no és de ningú i, com que no és meu, el puc embrutar, fer malbé, desatendre… Hem de recuperar el concepte d’educació, perquè la bona educació és progressista.

I si bé és absolutament cert que en aquests moments l’impost de successions és un autèntic desastre per a les famílies que ja tenen prou pena de la mort d’una persona estimada, també és cert que no creiem oportú suprimir l’impost. Bonificacions, totes les que siguin necessàries. I rigor en la vigilància de qui fa trampes per no pagar els impostos, com l’empadronament en una altra comunitat autònoma o la creació de societats patrimonials. Defensem que una reforma en profunditat de l’impost de successions per recuperar la progressivitat de l’impost i l’equitat, que deixi fora de gravàmen els patrimonis baixos i mitjans i que concentri la capacitat recaptatòria en grans patrimonis. Que deixin de pagar els que tenen menys pels que tenen més.
Que els familiars directes (cònjuges, descendents i ascendents) no han de suportar la càrrega d’aquest impost i n’han de sortir clarament beneficiats.
Per a reequilibrar els greuges produïts amb les successives modificacions, que han estat pedaços, que s’ha demostrat injustos. No volem repetir el mateix error, han trencat l’estructura d’equitat de l’impost. S’ha de recomposar l’equilibri.
I creiem necessari un tractament diferencial per la gent gran que requereixi una especial protecció.
Per això vam votar en contra de la proposta de resolució, perquè la solució no és treure’l, sinó refer-lo.