Article publicat al Diari de Terrassa i a l'Avui Terrassa

Sense ànim de mirar enrera, amb voluntat d’explicar-me i per emmarcar el debat d’una forma el més objectiva possible. Els antecedents són clars: és un fet que els governs de CiU, amb majoria absoluta o sense, van renunciar sempre a promoure una reforma de l’Estatut. Tan cert com que el Pacte del Tinell va tenir com a condició sine qua non plantejar una reforma ambiciosa de l’Estatut, que el PSC va assumir més per necessitat que per convicció. Va ser necessari que el pes d’Esquerra fos determinant perquè els dos principals partits catalans acceptessin reformar l’Estatut.
L’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya era un text ambiciós al qual Esquerra, amb una CiU disposada, com sempre, a marcar paquet a Catalunya però no a Madrid (això és subjectiu, però evident), va aconseguir arrossegar el PSC. El text, pel que fa al finançament -la columna vertebral d’aquell Estatut- no ens equiparava al Concert Econòmic basc però comportava la potestat de recaptar els tributs, la creació d’una agència tributària pròpia, l’establiment de mecanismes reals de bilateralitat i la limitació del dèficit fiscal, entre d’altres, amb l’establiment del principi d’ordinalitat.
L’Estatut de la Moncloa, després del pacte entre Mas i Zapatero, suposa la desfiguració en la pràctica de la bilateralitat efectiva Estat-Generalitat aconseguida en l’Estatut del Parlament i dóna tot el poder a l’Estat. Potser algú pensa que no sóc objectiu, però això mateix ho escrivia en el seu moment en Ramon Tremosa, ara eurodiputat de CiU. L’economista deia que no es pot saber quants diners de més rebrà la Generalitat amb el nou Estatut, entre d’altres coses perquè no depèn d’ella mateixa.
Amb aquest escenari, Esquerra ha jugat un paper clau. Un paper d’empenya, d’incidir, de decidir. Un paper que per nosaltres no és gens fàcil, per la centralitat política i ideològica que ocupem, per les expectatives que aixequem, per les pressions dels qui volen, comprensiblement, córrer més, i dels qui no voldrien que res canviés. A la vida, i la política és vida, un ha de saber perdre; però sobretot també ha d’aprendre a guanyar i no els càpiga cap dubte, més enllà d’informacions interessades, de posicionaments propis d’oposició, que aquesta vegada hem guanyat.

Tothom, els partits del govern, la societat civil, els representants dels treballadors i empresaris han mantingut la unitat, l’ambició i la fermesa, i només l’oposició ha optat per mantenir-se al marge del procés amb exigències fora de tota credibilitat, sobretot tenint en compte que quan els tocava negociar a ells, es van conformar acceptant només 250 milions. D’un mal Estatut n’hem tret el millor acord de finançament possible. Més autonomia fiscal, posar límits per fer possible una solidaritat sostenible, recursos fins a 5’6 punts per sobre la mitjana, i fins a 3.855 milions d’euros el darrer any que, sumats a les aportacions de les inversions en infrastructures que l’Estatut exigeix a l’Estat, permeten assolir els 5.000 milions d’euros i així reduir fins a 1/3 el dèficit fiscal de Catalunya.
Aquest acord no és un punt d’arribada, és, simplement un bon acord, perquè avui el finançament de Catalunya és millor que ahir. Nosaltres treballem, per ser útils, per fer avançar el país i el nostre objectiu final no és el concert econòmic, els països independents concerten poques coses, i menys l’economia, el nostre objectiu final és fer de Catalunya un país socialment just i nacionalment lliure que gestioni, evidentment, els seus recursos econòmics.
Acabo amb la part més subjectiva. El Sr. Mas i el Sr. Zapatero van hipotecar el futur d’aquest país amb el seu pacte a la Moncloa per interessos exclusivament estratègics d’ells i dels seus partits. Ara, el Sr. Mas, per interessos estratègics legítims però personals i de partit, no li interessa el pacte. Som davant d’objectius i de formes de fer política diferents. Mentre uns prenen decisions que hipotequen el país per interès partidista i personal, altres prenem decisions que hipotequen el partit per l’interès del país. Només demano que ho valorem.

Isaac Albert i Agut
Portaveu del GM d’ERC