Mobilitat = planificació = sentit comú
En el Ple Extraordinari de Mobilitat d’ahir dilluns 20 d’abril, en nom del GM d’ERC, vaig defensar que a Terrassa cal avaluar la mobilitat en base a quatre elements:
El primer és que quan parlem de mobilitat, no només parlem de cotxes. Parlem de transport públic, transport privat. Parlem de transport col·lectiu, transport individual. Podem parlar, evidentment, de cotxes, de motocicletes. Podem parlar de moure’ns en bicicleta o d’anar a peu.
El segon d’ells és la pròpia orografia i construcció de la ciutat. La ciutat és la que és. Terrassa és una ciutat rodona, creuada de nord a sud per dues rieres i un torrent. Una ciutat compacta, amb forts desnivells i on molts carrers son avui iguals que fa cinquanta anys, mentre que el volum de desplaçaments a través d’ells no.
El tercer és que culturalment vivim i veiem la ciutat igual que la vivíem i la veiem fa uns anys. I això vol dir que molts encara avui ens volem moure com fa 10 o 15 anys, quan és evident que no és el mateix. Pretenem seguir tenint els mateixos costums, agafant el cotxe per anar a tot arreu, quan ja no és possible.
I en quart lloc, Terrassa, i en això és una excepció amb la resta de ciutats de l’entorn, té més mobilitat interna que mobilitat externa. Ens movem més per dins de la ciutat que per marxar de la ciutat. I també tenim més mobilitat no obligada, que mobilitat obligada. Aquestes dades son importants, perquè vol dir que tenim marge d’incidir en aquesta mobilitat d’una forma activa i clara. De canviar costums, de modificar la forma de moure’ns per la ciutat. Si som capaços de fer això, estarem millorant la mobilitat externa, la que hem de fer obligatòriament en cotxe quan volem sortir de la ciutat, i també la que hem de fer per obligació en cotxe per dins la ciutat. Dit d’una altra manera, si quan no és imprescindible no agafem el cotxe; quan és imprescindible, circularem molt millor.
En política, i parlant de mobilitat especialment, no tot hi cap. Tothom està d’acord que ens cal més i millor transport públic. Que ens calen més carrils “bici” i més “bicis”. Estem, també, tots d’acord en que el tramvia seria una bona opció per a millorar la mobilitat de la ciutat; però també volem més places d’aparcament als carrers, també volem anar en cotxe a tot arreu i quan vulguem. Volem més de tot, però això no és possible. L’espai públic és el que és i no tot i cap.
Nosaltres hem de garantir una mobilitat sostenible, segura i accessible. Hem de reduir els costos ambientals, les emissions contaminats i els sorolls. Hem de seguir fomentant la ciutat compacta, incorporant al urbanisme la planificació del transport i hem de fer un repartiment equitatiu del espai sense que cap mitjà de transport tingui preeminència sobre la resta. Nosaltres hem de garantir la mobilitat de tothom: dels que van en cotxe, a peu, en bici, en transport públic; però el que hem de potenciar és una mobilitat més sostenible.
El primer és que quan parlem de mobilitat, no només parlem de cotxes. Parlem de transport públic, transport privat. Parlem de transport col·lectiu, transport individual. Podem parlar, evidentment, de cotxes, de motocicletes. Podem parlar de moure’ns en bicicleta o d’anar a peu.
El segon d’ells és la pròpia orografia i construcció de la ciutat. La ciutat és la que és. Terrassa és una ciutat rodona, creuada de nord a sud per dues rieres i un torrent. Una ciutat compacta, amb forts desnivells i on molts carrers son avui iguals que fa cinquanta anys, mentre que el volum de desplaçaments a través d’ells no.
El tercer és que culturalment vivim i veiem la ciutat igual que la vivíem i la veiem fa uns anys. I això vol dir que molts encara avui ens volem moure com fa 10 o 15 anys, quan és evident que no és el mateix. Pretenem seguir tenint els mateixos costums, agafant el cotxe per anar a tot arreu, quan ja no és possible.
I en quart lloc, Terrassa, i en això és una excepció amb la resta de ciutats de l’entorn, té més mobilitat interna que mobilitat externa. Ens movem més per dins de la ciutat que per marxar de la ciutat. I també tenim més mobilitat no obligada, que mobilitat obligada. Aquestes dades son importants, perquè vol dir que tenim marge d’incidir en aquesta mobilitat d’una forma activa i clara. De canviar costums, de modificar la forma de moure’ns per la ciutat. Si som capaços de fer això, estarem millorant la mobilitat externa, la que hem de fer obligatòriament en cotxe quan volem sortir de la ciutat, i també la que hem de fer per obligació en cotxe per dins la ciutat. Dit d’una altra manera, si quan no és imprescindible no agafem el cotxe; quan és imprescindible, circularem molt millor.
En política, i parlant de mobilitat especialment, no tot hi cap. Tothom està d’acord que ens cal més i millor transport públic. Que ens calen més carrils “bici” i més “bicis”. Estem, també, tots d’acord en que el tramvia seria una bona opció per a millorar la mobilitat de la ciutat; però també volem més places d’aparcament als carrers, també volem anar en cotxe a tot arreu i quan vulguem. Volem més de tot, però això no és possible. L’espai públic és el que és i no tot i cap.
Nosaltres hem de garantir una mobilitat sostenible, segura i accessible. Hem de reduir els costos ambientals, les emissions contaminats i els sorolls. Hem de seguir fomentant la ciutat compacta, incorporant al urbanisme la planificació del transport i hem de fer un repartiment equitatiu del espai sense que cap mitjà de transport tingui preeminència sobre la resta. Nosaltres hem de garantir la mobilitat de tothom: dels que van en cotxe, a peu, en bici, en transport públic; però el que hem de potenciar és una mobilitat més sostenible.