V.O.S.C.
Aquests darrers dies hem pogut sentir com el Conseller Tresserras ha presentat el document de línies mestres que ha de servir per a elaborar la Llei del Cinema.
En aquest document es fa una anàlisi de la realitat i del què es creu necessari per a canviar una situació com l’actual, en la qual el cinema en català, ja sigui doblat o bé subtitulat només té un 3.4% de quota de pantalla.
El Conseller Tresserras, en les seves intervencions en la premsa escrita i audiovisual, ha explicat que el poc consum actual de cinema en català no és per falta de demanda, sinó per falta d’oferta. És a dir, amb un 3.4% d’oferta és difícil que hi hagi un 90% de població consumidora. Així doncs, la “normalitat” en que un ciutadà de Catalunya pot anar al Teatre, veure la televisió o escoltar la radio en català, no ho pot fer quan parlem de cinema.
Un dels elements més importants, però, d’aquest document, des del meu punt de vista és l’aposta del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de fer de Catalunya un país modern i de futur.
Es discuteix molt de la importància que les terceres llengües i els mitjans que cal que destinem, des d’Educació, per a garantir-ne un bon aprenentatge. Doncs el cinema en versió original subtitulada és una aposta per a aquesta millora d’altres llengües i per a facilitar l’assumpció de la normalitat dels diferents accents i modismes. De l’anglès, sí, però també del francès, de l’italià, del rus, de l’alemany…
La majoria dels països desenvolupats d’Europa i amb llengües no imperials (és a dir, pràcticament tots menys França, Alemanya, Itàlia i Espanya) les pel·lícules es subtitulen. I en molts d’ells, a més, les sèries de televisió, també. I així ens trobem que els països on la població té un major domini d’idiomes estrangers són, precisament aquells on les pel·lícules es subtitulen, en lloc de ser doblades.
A més dels beneficis lingüístics evidents, també ens aportaria altres beneficis. Una millor comprensió del món, a partir d’altres accents, d’altres veus, d’altres llengües, d’altres cosmovisions. El doblatge homogeneïtza i perd els matisos de les llengües. Els actors i les actrius tenen la seva pròpia veu i fan una feina important d’impostar accents que no són els seus en les pel·lícules. El Leonardo di Caprio fa de sud-africà a Blood Diamond, mentre que ell és americà. A la traducció es va perdre l’accent i el matís. Per què hem d’acceptar que la major part del món tingui aquesta riquesa i a nosaltres ens l’escatimin?
I, per començar, per conèixer i reconèixer veus i accents, és una gran notícia que el Parlament de Catalunya hagi acordat, per àmplia majoria, subtitular les intervencions de les persones estrangeres. Així, finalment, podrem sentir la veu d’Angela Merkel, de Nicolas Sarkozy o de Barack Obama. Imagineu què hagués estat poder sentir el seu discurs de final de campanya amb els seus matisos i inflexions? Tota una millora. Del nostre anglès, però també de la comprensió de per què aquest home havia sabut seduir tot un país amb un element que el doblatge ens impedeix disfrutar, la veu.
En aquest document es fa una anàlisi de la realitat i del què es creu necessari per a canviar una situació com l’actual, en la qual el cinema en català, ja sigui doblat o bé subtitulat només té un 3.4% de quota de pantalla.
El Conseller Tresserras, en les seves intervencions en la premsa escrita i audiovisual, ha explicat que el poc consum actual de cinema en català no és per falta de demanda, sinó per falta d’oferta. És a dir, amb un 3.4% d’oferta és difícil que hi hagi un 90% de població consumidora. Així doncs, la “normalitat” en que un ciutadà de Catalunya pot anar al Teatre, veure la televisió o escoltar la radio en català, no ho pot fer quan parlem de cinema.
Un dels elements més importants, però, d’aquest document, des del meu punt de vista és l’aposta del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de fer de Catalunya un país modern i de futur.
Es discuteix molt de la importància que les terceres llengües i els mitjans que cal que destinem, des d’Educació, per a garantir-ne un bon aprenentatge. Doncs el cinema en versió original subtitulada és una aposta per a aquesta millora d’altres llengües i per a facilitar l’assumpció de la normalitat dels diferents accents i modismes. De l’anglès, sí, però també del francès, de l’italià, del rus, de l’alemany…
La majoria dels països desenvolupats d’Europa i amb llengües no imperials (és a dir, pràcticament tots menys França, Alemanya, Itàlia i Espanya) les pel·lícules es subtitulen. I en molts d’ells, a més, les sèries de televisió, també. I així ens trobem que els països on la població té un major domini d’idiomes estrangers són, precisament aquells on les pel·lícules es subtitulen, en lloc de ser doblades.
A més dels beneficis lingüístics evidents, també ens aportaria altres beneficis. Una millor comprensió del món, a partir d’altres accents, d’altres veus, d’altres llengües, d’altres cosmovisions. El doblatge homogeneïtza i perd els matisos de les llengües. Els actors i les actrius tenen la seva pròpia veu i fan una feina important d’impostar accents que no són els seus en les pel·lícules. El Leonardo di Caprio fa de sud-africà a Blood Diamond, mentre que ell és americà. A la traducció es va perdre l’accent i el matís. Per què hem d’acceptar que la major part del món tingui aquesta riquesa i a nosaltres ens l’escatimin?
I, per començar, per conèixer i reconèixer veus i accents, és una gran notícia que el Parlament de Catalunya hagi acordat, per àmplia majoria, subtitular les intervencions de les persones estrangeres. Així, finalment, podrem sentir la veu d’Angela Merkel, de Nicolas Sarkozy o de Barack Obama. Imagineu què hagués estat poder sentir el seu discurs de final de campanya amb els seus matisos i inflexions? Tota una millora. Del nostre anglès, però també de la comprensió de per què aquest home havia sabut seduir tot un país amb un element que el doblatge ens impedeix disfrutar, la veu.