El dèficit fiscal és l’element que més ràpidament s’identifica quan parlem de desequilibri econòmic. La majoria l’associa a les inversions, a les grans obres, i no s’equivoca. Però també hi ha un desequilibri i un dèficit encara més importants en àrees menys conegudes però que són, fins i tot, més sensibles, com són les accions, programes i iniciatives socials.
Totes i tots, quan fem la declaració de la renda, tenim l’opció de destinar part dels nostres impostos a l’Església Catòlica o/i a “Altres fins socials”, el que popularment coneixem com a ONGs.
En els darrers 10 anys, a Catalunya, més del 45% de la població va marcar “Altres fins socials” a la seva declaració de renda i la seva aportació va suposar el 27% del total que l’Estat ingressa per aquest concepte.
Aquests diners, que són fruit de la solidaritat voluntària de la ciutadania, es distribueixen entre les entitats i associacions que desenvolupen tasques en els àmbits socials (gent gran, joventut, immigració, voluntariat, exclusió,…), de manera que moltes entitats poden fer la seva feina a partir d’aquesta subvenció.
I aquí és on neix una altra discriminació a la ciutadania catalana. Tot i que les aportacions dels catalans superen el 25%, les entitats catalanes del tercer sector social, les ONG, ja no rebran cap subvenció. Només les entitats d’àmbit estatal podran demanar rebre els diners que totes i tots paguem a Hisenda i que ens haurien d’arribar a totes i tots.
Hisenda som tots, però n’hi ha que ho són més i n’hi ha que només ho som per pagar i no per rebre.
Si fa 6 mesos les entitats socials només rebien el 12% del total dels recursos que es repartien, ara ja no rebem ni això. És a dir, no només som solidaris amb les nostres declaracions de renda, ja que redistribuïm una part molt més elevada que la resta de l’Estat, sinó que a més, ens trobem que rebem molt menys del què ens pertoca en relació a les nostres aportacions.
Ara ja no rebrem ni aquest 12%. No és que el dèficit fiscal sigui doblement gravós. És que estem parlant de discriminació per motiu d’origen. Pel fet de ser catalanes no rebran els diners que els pertocava: per feina i per voluntat dels compatriotes que han marcat la casella “Altres fins socials”
Així, la gent que més ho necessita, la més vulnerable, es troba doblement discriminada: per una banda perquè el sistema actual els ha expulsat o són vulnerables podent quedar-ne exclosos; per l’altra, perquè l’Estat els discrimina pel fet de ser catalans i no els retorna en forma de subvencions allò que els seus conciutadans els ha atorgat.
La gestió directa dels nostres diners no és la solució immediata al greu dèficit d’inversions, tant en infrastructures com en polítiques socials, que Catalunya ha patit ens els darrers anys. Però sí que és el primer pas per poder fer realitat allò que ens cal: el principi de subsidiarietat.
I ara, qui pagarà les actuacions que les ONG fan i feien? Totes les seves activitats, d’on hauran de sortir? Haurem de pagar altre cop, a través de subvencions de la Generalitat i dels Ajuntaments uns ajuts que ja havíem pagat? O haurem de veure com moltes entitats pleguen, perquè no els quadren els números? I tota la gent que és atesa per elles, a qui recorrerà? Haurem de pagar-ho altre cop, directament amb prestacions des de les administracions? Les administracions locals haurem de pagar allò que l’Estat no ens vol retornar i que és nostre?
A Terrassa, les entitats que ja no podran accedir a les subvencions tenen nom i tots sabem quines són. I no dic noms per no deixar-me’n cap, perquè el teixit associatiu i social terrassenc és dens i vital. Però sobretot qui té noms i cognoms és tota la gent que ens aquests moments rep el suport de totes elles. I el fet que la Ministra Cabrera hagi decidit “nacionalitzar” els diners i repartir-los a dit fa que els terrassencs i les terrassenques perdem qualitat de vida. I això no ho podem acceptar.
No ens surten els números i no és perquè no gestionem bé, sinó perquè tenim poc a gestionar.