La gestió dels recursos públics, del diner públic, passa per una gestió eficient, eficaç i transparent d’aquests recursos; i per explicar quines decisions prenem, des de la política, i perquè les prenem. Els polítics, no sempre l’encertem, no sempre podem fer conten a tothom, impossible per definició; però si que hauríem de ser capaços d’explicar el que fem i perquè ho fem. La interpretació que fem els polítics de les necessitats i les respostes que i donem, és el que ens fa diferents entre nosaltres, i permet al ciutadà situar-se davant la política i els polítics.

La ciutadania, la societat civil, que històricament ha liderat la consecució de drets socials bàsics, té un paper vital en la construcció de les nostres ciutats i del nostre país. Però no només des de la reivindicació, necessària i indispensable, sinó també en la pedagogia, en la capacitat de saber explicar als seus conciutadans les noves realitats. En la convivència, objectiu principal pel qual hauríem de treballar tots, i en la generositat, per deixar de banda l’egoisme i l’individualisme que augmenten de forma transversal a la nostra societat, i que acaben condicionant també la política.

La política, i l’acció política, no està al servei dels interessos individuals dels ciutadans, sinó dels col·lectius. En l’acció de govern, cal tenir present la necessitat de gestionar i transformar la realitat des de l’anàlisi de les demandes ciutadanes. Si. Però també des de la correcta interpretació i gestió de les necessitats. La majoria de vegades les necessitats no són explícites, i en una altra proporció la satisfacció de les mateixes comporta prendre decisions que no són percebudes com a desitjables per a determinats segments socials. En definitiva, l’interès general pot no coincidir, i gairebé per definició és així, amb l’interès particular. Si es treballa a favor de la cohesió i la inclusió social, cal no perdre de vista aquest fenomen. En aquest sentit, cal preguntar-se com cal gestionar la immigració, quines polítiques són les més eficaces per aconseguir un accés efectiu i universal al treball i a l’habitatge, quines són les tecnologies més adequades per democratitzar l’accés al coneixement, de quina organització social ens hem de dotar per afavorir la llibertat d’opció sexual, com podem garantir la igualtat d’oportunitats, on hem de construir equipaments cívics, sanitaris o educatius, amb quines entitats hem de treballar, sense ingenuïtats, sense apriorismes i sense exigències.
Convidaria a la societat civil, organitzada o no, a treballar per fer possible el màxim d’aspiracions, a buscar mecanismes per avançar, per construir barri, ciutat i país; mecanismes que amb tota probabilitat no passen només per la demanda infinita, ni per situar l’administració en un rol de falsa omnipotència; mecanismes que requereixen més escolta i empatia per part de tots; mecanismes que demanen major humilitat i menor exigència, major imaginació i menor pensament màgic, major reconeixement de les implicacions i les conseqüències del que es demana. Encara que sigui per una vegada, i sense que serveixi de precedent, contradiré al poeta, ja que hi ha moltes coses a fer, però no tot és possible