Per primera vegada hem aprovat de forma conjunta, ordenances i pressupost.
El de pressupostos i ordenances fiscals, i més aquest any per les circumstàncies que l’envolten, és un Ple de gran contingut polític i ideològic. Hem parlat, hem discutit i hem aprovat el que ingressarem i com ho ingressarem; i el que, i el com ho gastarem i sobretot per fer que.
En la foto inicial, no cal donar-hi gaires voltes, tant tenim, tant invertim. Dit d’una altra manera; tenim uns ingressos que els ajustem a la realitat econòmica del moment, com no pot ser d’una altre manera, però també a la realitat de la ciutat que tenim o volem tenir; i tenim una despesa ajustada a la realitat d’ingressos. Ara bé; el com i el per a què, és important. El pressupost no son números, només. És gestió política en estat pur. La gestió dels recursos públics, del diner públic, ho diem tots, passa per una gestió eficient, eficaç i transparent d’aquests recursos, evident; però sobretot passa per explicar quines decisions prenem des d’aquí, des de la política, i perquè les prenem. I és aquí, penso, i especialment en el Ple de pressupostos, que tots estem obligats a prendre decisions. Govern i oposició.
Les nostres decisions, les del govern, afectaran directament al ciutadà, però la oposició té, la oportunitat de fer visible, també, com afectarien les seves decisions, si governessin. Des de la responsabilitat, des de el seu model de ciutat. Els polítics, no sempre l’encertem, no sempre podem fer contents a tothom, impossible per definició; però sí que hem de, primer, prendre decisions i segon, explicar, perquè i amb quins objectius prenem aquestes decisions. En això, el govern te una major responsabilitat, però tots en som responsables. Parlant de pressupostos, l’oposició també ha de prendre decisions, també s’ha de mullar. No és seriós recollir demandes pel territori, i entrar-les com esmenes als pressupostos amb la voluntat d’esdevenir els portaveus de qualsevol reivindicació. No val, és enganyar, voler rebaixar ingressos i voler augmentar despesa. No serveix. És enganyar fer veure que és possible quadrar el pressupost sumant ingressos que depenen d’altres administracions que no sabem ni com ni quan poden arribar. No serveix, és enganyar crear expectatives d’inversions que no depenen de nosaltres, sinó d’altres administracions. Hi ha moltes coses a fer, però no tot és possible.
La interpretació que fem, de les necessitats i les respostes que i donem, és el que ens fa diferents entre nosaltres, i és el que permet al ciutadà situar-se davant la política i els polítics. I aquesta és la gràcia.
Nosaltres, els responsables públics, hem de tenir present la necessitat de gestionar i transformar la realitat des de l’anàlisi de les demandes ciutadanes. Però sobretot, també, des de la interpretació i gestió de les necessitats, i en moments com els actuals, encara més.
Per això hem aprovat un pressupost, pensat per la cohesió i la inclusió. Una ciutat, que ara d’una forma més lenta, seguirà creixent, seguirà transformant-se tan econòmica, social i urbanísticament, on el risc d’exclusió és vigent i transversal. La inclusió social és una situació, no una acció. És aquí on les polítiques públiques i el pressupost que hem aprovat hi juga un paper fonamental. Un pressupost, dins de la realitat que ens toca viure, ambiciós i valent. Un pressupost, no per gestionar la crisis, sinó per incidir-hi en la mesura de les nostres possibilitats. És un pressupost amb missatge polític, que marca prioritats claríssimes. Polítiques socials i polítiques econòmiques. Persones i empresa. Benestar i treball.
Un pressupost clarament social. Amb una aposta ferma pel benestar i la convivència. Que busca donar cobertura a les persones més necessitades. Però també pensat per obrir el benestar, per fer del benestar un element transversal dins de la societat, per donar oportunitats a les classes mitges de la ciutat. O sigui a la gran majoria de la ciutat. Aquelles persones, aquelles famílies, que no surten normalment a la foto, que tenen uns ingressos que no els permeten rebre segons quins ajuts, però que tampoc tenen suficients recursos per pagar-se’ls. Estic parlant, d’un pressupost modern i valent, no assitencialista, en polítiques socials. Fem una aposta clara per les noves polítiques socials, d’universalitzar el benestar. I aquí és on entra la nova ordenança del servei a domicili. No és un caprici. Adaptem els serveis al nou marc de la Llei de Serveis Socials, Dependència i al Contracte Programa entre l’Ajuntament i la Generalitat. Hem passat de la voluntat de voler universalitzar un servei, a gestionar un servei universal. Perquè aquesta universalització sigui possible i viable hem de fer el servei sostenible.
Aquest és un pressupost que dóna respostes de present, és el pressupost del 2009. Però és un pressupost de futur. Un pressupost, com deia, tot i la nova realitat econòmica, que segueix fent camí, un camí sense retorn, per les noves polítiques de benestar i que busca posar les bases sobre un nou model productiu que ens ajudi a sortir més forts i més preparats pels reptes i objectius que ens marcat de cara el futur.