Som davant de la crisis financera americana, d’abast mundial, més important dels últims 40 anys. Bancs d’inversió com Lehman Brothers i Merrill Lynch han desaparegut i entitats com Goldman Sachs i Morgan Stanley s’han hagut de convertir en bancs tradicionals, esperant a ser comprats per qualsevol banc xinès, que ja té gràcia, o japonès.
Som davant d’un canvi sense precedents en el negoci bancari americà. Res dins d’aquest món, o millor dit submón, tornarà a ser igual. A partir d’ara totes les entitats anomenades bancs d’inversió afrontaran més regulacions i reduiran beneficis; en definitiva se’ls acaba la independència i llibertat de fer i desfer en operacions financeres especulatives a curt termini que durant més de 70 anys els ha permès convertir-se en màquines de guanyar, i de fer guanyar, diners. El drama d’aquesta operativa és que aquestes entitats eren els principals proveïdors de finançament de moltes empreses, que amb directius formats a les principals escoles de negocis, treballaven incansablement, això sí, en fer que les cotitzacions i el valor d’aquestes pugés el més ràpid possible, creant una riquesa artificial, vinculada més a la enginyeria financera que a la fabricació, a la producció de la pròpia empresa. El sistema financer espanyol, evidentment, queda ressentit per tot el que passa als Estats Units (ja sabem que quan americà esternuda, Europa s’encostipa), tot i que és un sistema molt més garantista i regulat. Molts fons d’inversió, plans de pensions, etc… quedaran molt tocats i amb una difícil solució, alguna entitat s’haurà d’estrènyer el cinturó, i molts particulars i empreses pateixen ja l’augment dels tipus d’interès i la manca de liquidesa.
Dit això, però, no som davant només d’una crisi financera. Som davant d’una crisi de model: del model del capitalisme liberal desfermat, aquell que diu que el mercat es regula per si sol, que quan menys Estat millor, sobretot quan les coses els hi van bé. Perquè, en definitiva, es tracta d’això. Quan les coses van bé, sempre van millor per uns que per altres. I quan les coses van malament, també van més malament per a uns que per als altres i quasi per definició, en tots dos casos, sempre son els mateixos els que van a la cua del benestar.
I és aquí on l’Estat, l’administració, ha de jugar un paper fonamental. Estem d’acord que un excés d’intervencionisme, un excés d’Estat, desvirtua les societats, però hauríem d’evitar que l’Estat és convertís en l’últim recurs per solucionar els problemes ocasionats precisament per no haver intervingut amb una mica més d’antelació. No pot ser que entre tots paguem els errors d’uns quants, perquè, entre altres coses, aquests quants tampoc ens reparteixen beneficis quan les coses els van bé.
L’Estat té l’obligació de garantir el benestar, la convivència, la igualtat d’oportunitats; en definitiva, la llibertat. I això vol dir que l’Estat ha de ser fort i ha de regular per garantir la supervivència de la societat. Hem d’entendre que vivim en comunitat i el benestar de la comunitat ha de ser el principal objectiu. És el benestar de la comunitat, que tothom pugui tenir una vida digna, el que ens porta al nostre benestar individual. La meva llibertat comença on acaba la teva, i aquest equilibri és el que ens ha de permetre viure i conviure, treballar i competir, comprar i vendre, sempre dins d’unes regles de joc. La llibertat, l’existència de les comunitats, no la garanteix l’economia de mercat, és la llibertat i les regles de joc qui garanteixen l’economia de mercat. Parlo de la paradoxa que és l’Estat, en definitiva, qui garanteix la lliure economia de mercat amb la seva presencia reguladora. A menys regulació, menys llibertat i menys economia. Les societats, les persones, les empreses subsisteixen i conviuen gràcies a universalitzar el benestar i no pas a concentrar-lo, i és aquí on l’Estat juga un paper important. És per això que jo en vull un de propi, d’Estat.