Curs nou, vida nova?

Arriba el 15 de setembre i, com cada any, s’acaben les vacances, de veritat. Tot i que la majoria de nosaltres ja hem començat a treballar des de fa dies, fins que els nens i nenes no comencen l’escola, sembla que siguin vacances, perquè no ha començat la rutina.
I com cada any, recomença el gran problema d’ordenar els horaris de tots plegats i intentar fer-ho tot i fer-ho bé. Al principi se’n va dir conciliació familiar; ara li diem conciliació dels temps laborals, familiars i personal. Perquè a tothom li cal un temps per a treballar, un temps per estar amb la família i un temps per al lleure personal, per a un mateix.
L’escola entesa com a entorn educatiu és una de institucions que hauria de replantejar la distribució dels seus temps; dels temps d’estudi, dels temps de lleure, dels temps d’aprendre més enllà de les aules. La proposta de fer que l’horari escolar dels nostres fills i filles s’assembli més als horaris europeus, amb vacances repartides durant tot el curs escolar, amb l’inici del curs el dia 1 de setembre i la finalització del curs a mitjans de juliol, és una proposta que cada any es fa i que cada any es descarta.
El professorat defensa que necessita aquest llarg període entre finalització i inici per poder preparar el curs següent i per poder descansar apropiadament. Diuen, també, que els infants no poden fer més hores de classe, perquè ja en fan suficients.
Però no estem parlant de fer més o menys hores lectives. Estem parlant d’un sistema més proper al de la majoria de països europeus, on es fan setmanes de lleure durant el període lectiu, que és més llarg. Així, després de dos mesos de classe, es pot fer dues setmanes de vacances, que poden servir per fer colònies, campaments, tallers… El mateix que aquí els infants fan durant la primera quinzena de setembre i durant tot el juliol, però repartit durant tot l’any.
Què guanyaríem amb aquest nou repartiment? En primer lloc, que els nens i nenes, sense perdre hores lectives, guanyin hores educatives. En segon lloc, que no hi hagi un espai tan llarg de temps d’inactivitat escolar, que dificulten la readaptació a la rutina i que trenquen els hàbits adquirits durant el curs. I en tercer lloc, estimularíem la generació d’activitats, d’esports, d’esplais i escoltisme, d’associacionisme en general, tant dels petits com dels grans, durant tot l’any.
Però no es tracta que sigui, només, l’escola qui assumeixi el repte de canviar els horaris. És un primer pas, però no és l’únic. Cal que les empreses, que els horaris comercials, que les activitats que duem a terme fora de l’horari laboral també es reordenin. Cal que aprenguem a ser més productius, més eficients, per aconseguir els mateixos resultats en un temps inferior. Cal que sapiguem buscar fórmules de flexibilització dels horaris laborals. Cal que aprenguem a distribuir millor el temps, per poder seguir rendint a la feina, amb la família i que, alhora, ens quedi temps per a poder dedicar-nos unes hores a nosaltres mateixos. Cal, en definitiva, que els pares i mares puguem gaudir dels nostres fills i filles durant tot l’any, no només durant dos mesos. Impossible? No, senzillament es tracta de gestionar la complexitat.
Tot just fa uns dies ha aparegut un informe de la Fundació Bofill en la qual s’alerta dels mediocres resultats dels estudiants catalans i tothom s’ha posat les mans al cap. Tot i que són temes que semblen completament diferents, crec que tenen una certa relació. Probablement un millor repartiment dels dies lectius i dels dies festius, una major convivència familiar, ajudaria a millorar el rendiment dels escolars catalans, alhora que començaria aquesta revolució en les formes d’organitzar el temps.