Perplexitat?; Cansament!

Fa uns dies, en el congrés de l’Associació Catalana de Sociologia, de l’Institut d’Estudis Catalans, es va arribar a la conclusió que l’estat d’ànim que defineix els catalans i les catalanes és la perplexitat.
Defineixen aquesta perplexitat com la incapacitat de saber respondre als canvis que s’han succeït i que encara s’estan vivint al seu entorn: la pèrdua de pes específic en l’economia espanyola, la crisi econòmica, la poca confiança en les expectatives de futur, la sensació d’incomprensió de la situació política…
Tots aquests elements, barrejats, han donat peu als sociòlegs de l’IEC per a dir que estem perplexos.
I em sap greu, però diria que s’equivoquen. Els catalans i les catalanes no estem perplexos; estem… cansats. Cansats d’anys i anys de picar ferro fred a canvi de molt poca cosa.
Fins fa poc les regles del joc eren clares i acceptades, més o menys transversalment, per tothom. Madrid tenia el poder polític i Catalunya, el poder econòmic. Amb el beneplàcit de la major part de la classe dirigent catalana, política i empresarial, la dreta espanyola es va dedicar, durant vuit anys, a posar les bases perquè diferents comunitat autònomes, especialment Madrid i el País Valencià, entressin amb força a competir amb nosaltres en l’àmbit econòmic.
En vuit anys de PP, i, per què no dir-ho, de vint-i-cinc d’autocomplaença, pensant que érem els més intel·ligents i savis, hem quedat atrapats dins d’un estat que ja no ens aporta res. Catalunya, per Espanya, és un valor afegit. Aportem innovació, creativitat, indústria, turisme i, també, uns quant milions d’euros de finançament. Fins quan? Algú mal informat, o sense gaire visió de futur, encara diu…”no poden ofegar a la gallina dels ous d’or” o “no poden seguir escatimant el carbó a la locomotora de l’Estat”. Sí. Sí que poden i ho estan fent. Poden, si abans han canviat, o s’han buscat una altra locomotora i/o gallina, que és precisament el que han fet.
I ara…què ens aporta Espanya a nosaltres, a Catalunya, als catalans i les catalanes?
Que cada ciutadà, vingui d’on vingui, parli el que parli i resi a qui resi, es respongui sincerament aquesta pregunta.
Jo només espero que el cansament, o la perplexitat, com ho anomena l’Associació Catalana de Sociologia, sigui un estat temporal. Això voldria dir que, un cop els catalans i les catalanes haguem assumit tota la informació del nostre entorn i l’haguem sabut digerir, haurem de prendre una decisió.
La decisió de quin ha de ser el nostre futur. I només hi ha dues opcions. Una d’elles és acceptar ser una autonomia més d’Espanya, com Múrcia o Castella La Manxa i despreocupar-nos, acceptar el nostre rol i a viure, que són quatre dies. L’altra és creure’ns que podem, que volem, que ja som prou grans per poder decidir el nostre futur per nosaltres mateixos. Desacomplexar-nos i reivindicar l’existència de Catalunya com a estat dins la Unió Europea. I fer els passos decidits cap a aquest objectiu. Deixar-nos de queixes estèrils, d’informacions esbiaixades i malintencionades, de mirar-nos el melic i d’una vegada per totes, entendre que Catalunya és un país probable. Un país probable, no indispensable.
Catalunya no serà perquè sí. Serà, si som capaços de transmetre i construir un projecte que engresqui i sumi els indispensables de veritat, nosaltres, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país, que som els que hem de fer que la probabilitat esdevingui una realitat.