Balances fiscals municipals

Finalment, i amb molts anys d’endarreriment, s’han publicat les balances fiscals. Aquestes dades demostren, de manera “oficial” el què ja fa molts anys que sabem: que els catalans i les catalanes paguem en forma d’impostos més del què ens correspondria rebre, per població, en forma d’infrastructures o serveis per part de l’Estat, uns 14 milions d’euros anuals.
Per què no parlem ara, que ja hem obert la caixa dels trons, de quin és el finançament que han de tenir les administracions més properes a la ciutadania? Parlem de les balances fiscals dels ajuntaments i la resta d’administracions públiques. Aquesta és la mare dels ous.
Cada cop s’ofereixen més serveis, més prestacions, més polítiques públiques. I està bé que sigui així. És molt millor oferir-les des de les administracions que la política de xecs i suposats retorns de renda. Fins aquí, d’acord. La ciutadania es dirigeix als Ajuntaments per demanar-nos que els prestem els serveis als quals tenen dret. I és el què han de fer, evidentment. Però ens trobem lligats de mans i peus perquè aquests serveis, aquestes prestacions, aquestes polítiques públiques no es poden dur a terme si no tenim els recursos econòmics ni les competències.
La distribució de recursos per a executar polítiques públiques, a l’Estat espanyol és 50% l’Estat, 35% les comunitats autònomes i 15% els Ajuntaments i altres administracions locals. Per posar un exemple, als països nòrdics, la distribució és a la inversa: 50% els municipis, 20% les regions i 30% l’Estat.
Totes i tots ens omplim la boca de les polítiques socials dels països nòrdics, del seu elevat estat del benestar, de les seves prestacions municipals (escoles, escoles bressol, residències per a gent gran, subsidis per a estudiants, transports públics de qualitat, habitatge assequible). I salivegem en veure que ells sí que poden i nosaltres no. Però ens oblidem que no podem comparar el que no és comparable. No podem fer escoles bressol per a tothom si només tenim el 15% dels recursos totals destinats a polítiques públiques. No podem fer habitatge social si no tenim recursos suficients. Hem de prioritzar i les prioritats sempre són les persones. Pel camí es queden moltes de les coses que volem fer i que cal fer, però que, sense diners, no es poden fer.
Hem de prendre una decisió important, ara que ja sabem que l’Estat és susceptible de publicar els desequilibris de renda existents. Hem de reclamar una nova fórmula de repartiment dels recursos econòmics i les competències i dotar els Ajuntaments de diners i de poder perquè són l’administració més propera a la ciutadania, perquè són els que coneixen les necessitats de la seva població, perquè són els primers prestadors de serveis.
El sistema europeu d’Estat del Benestar és el nostre referent i és el que volem mantenir. Polítiques públiques que redistribueixin la renda i ens garanteixin, a totes i tots, l’accés en igualtat de condicions als serveis públics i, així, es redueixin les possibilitats de fractura social i d’exclusió.
Cal que els Ajuntaments prenguem la paraula i ens situem en la primera línia de la política, a través de les entitats municipalistes, de les nostres xarxes de relacions europees, com el Comitè de les Regions de la Unió Europea, des del Departament de Governació i Administracions Públiques. Perquè si no tenim ni diners propis ni competències suficients acabarem sent, senzillament, una gestoria. Més gran o més petita, però, al cap i a la fi, un oficina d’atenció al ciutadà, sense cap contingut polític.