El dèficit fiscal és l’element que més ràpidament s’identifica quan parlem de desequilibri econòmic. La majoria l’associa a les inversions, a les grans obres, i no s’equivoca. Però també hi ha un desequilibri i un dèficit encara més importants en àrees menys conegudes però que són, fins i tot, més sensibles, com són les accions, programes i iniciatives socials.
Totes i tots, quan fem la declaració de la renda, tenim l’opció de destinar part dels nostres impostos a l’Església Catòlica o/i a “Altres fins socials”, el que popularment coneixem com a ONGs.
En els darrers 10 anys, a Catalunya, més del 45% de la població va marcar “Altres fins socials” a la seva declaració de renda i la seva aportació va suposar el 27% del total que l’Estat ingressa per aquest concepte.
Aquests diners, que són fruit de la solidaritat voluntària de la ciutadania, es distribueixen entre les entitats i associacions que desenvolupen tasques en els àmbits socials (gent gran, joventut, immigració, voluntariat, exclusió,…), de manera que moltes entitats poden fer la seva feina a partir d’aquesta subvenció.
I aquí és on neix una altra discriminació a la ciutadania catalana. Tot i que les aportacions dels catalans superen el 25%, les entitats catalanes del tercer sector només reben el 12% del total dels recursos que es reparteixen. És a dir, no només som solidaris amb les nostres declaracions de renda, ja que redistribuïm una part molt més elevada que la resta de l’Estat, sinó que a més, ens trobem que rebem molt menys del què ens pertoca en relació a les nostres aportacions.
Parlem de dades importants. Entre 1999 i 2007 vam deixar d’ingressar més de 90 milions d’euros que havien de servir per pagar teleassistències, ajudes domiciliàries, serveis de menjador, reforç escolar, acompanyaments…) I del 2008 al 2013, amb l’augment valorat en el 7´7%, de les aportacions solidàries, i si es mantenen els percentatges actuals, deixaríem d’ingressar més de 400 milions.
Són molts diners. Molts milions d’euros que haurien de servir perquè la gent que està en l’àmbit social pugui treballar amb dignitat i perquè es redueixin, una mica, les distàncies entre uns i altres.
Així, la gent que més ho necessita, la més vulnerable, es troba doblement discriminada: per una banda perquè el sistema actual els ha expulsat o són vulnerables podent quedar-ne exclosos; per l’altra, perquè l’Estat els discrimina pel fet de ser catalans i no els retorna en forma de subvencions allò que els seus conciutadans els ha atorgat.
La gestió directa dels nostres diners no és la solució immediata al greu dèficit d’inversions, tant en infrastructures com en polítiques socials, que Catalunya ha patit ens els darrers anys. Però sí que és el primer pas per poder fer realitat allò que ens cal: el principi de subsidiarietat.
Qui està més a la vora del receptor dels serveis és qui ha de prestar-los. I cal tenir la competència de, no només recaptar-los, sinó també gestionar-los. Perquè ningú millor que nosaltres sap quines són les nostres necessitats. Cal que la Generalitat tingui present que són els Ajuntaments els primers prestadors de serveis i cal, també, que ens cedeixin part d’aquest finançament, en un percentatge molt més elevat que el que tenim ara.
El pressupost de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils és de 17 milions d’euros. El dèficit que l’Estat ens imposa, no només a nosaltres sinó a tantes i tantes entitats que treballen des de la ciutat i per a la ciutat, és 30 vegades aquest pressupost. Això vol dir que és la feina de 30 anys!
Sabeu quantes polítiques públiques podríem fer?
No ens surten els números i no és perquè no gestionem bé, sinó perquè tenim poc a gestionar.