La fam, una violació dels drets humans.
Fa uns dies, es va saber una notícia que ha passat desapercebuda entre la majoria de mitjans i de la població. El Banc Mundial ha decidit no posar fre a l’encariment dels aliments bàsics, especialment dels cereals, perquè “això suposaria que el mercat no s’autorregula”. A més, ha afegit que no pensa donar crèdits als països del Tercer Món per pal·liar els estralls que la pujada incessant dels preus dels cereals està causant entre la població més desafavorida i més necessitada.
Han tingut la poca vergonya, a més, d’afegir que saben perfectament que això suposarà un endarreriment en el compliment dels Objectius del Mil·leni, però que la seva feina no és preocupar-se d’aquestes minúcies.
Nacions Unides, per la seva banda, ja ha dit que això posa en perill el dret a l’educació i el dret a la salut de milions d’infants, que veuran com el seu futur s’esborra d’un cop, amb l’absoluta indiferència del Banc Mundial.
El més preocupant, des del meu punt de vista, no és només posar en perill l’educació i la salut d’aquests infants. És que, probablement, no caldrà que se’ls eduqui o que se’ls vacuni. No hi arribarem a temps. Hauran mort. I hauran mort d’una causa absolutament evitable. Hauran mort de gana, literalment.
La fam és una violació dels drets humans. I la fam creada des de les institucions internacionals hauria de ser un delicte perseguit pels tribunals internacionals. Perquè no és que el Banc Mundial digui que no té capacitat per actuar o que busqui fórmules per ajudar els països més necessitats i que, per tant, no se li puguin demanar responsabilitats. No és això. Ha decidit que no col·laborarà amb els Estats, que no donarà crèdits perquè encara no s’han retornat els anteriors (incrementats amb el servei de deute, que està extenuant encara més els recursos econòmics dels Estats empobrits), que no posarà límit als increments de preus,… Ha dit que no pensa fer res de res, a part de mirar com 2.000 milions de persones passen fam i més de la meitat corren el risc de morir per una causa tan evitable com aquesta.
El passat 21 d’abril el mateix Banc Mundial deia que els pobres i els famèlics no poden esperar. I tenia raó. No poden esperar ajuda de ningú. Ni dels seus governs.
Haurem de començar a buscar noves fonts d’energia perquè no ens podem permetre el luxe de fer servir cereals, aliments, per moure els cotxes, condemnant la meitat de la humanitat a la gana per poder anar de la feina a casa en moto.
Hem de començar a entendre que el 0.7% no és suficient. Que cal més d’1% del PIB dels Estats per ajudar els més debilitats.
L’Ajuntament de Terrassa ja compleix aquest compromís.
Ara ens toca fer que la resta de municipis, que les administracions públiques, totes, també s’hi impliquin.
Han tingut la poca vergonya, a més, d’afegir que saben perfectament que això suposarà un endarreriment en el compliment dels Objectius del Mil·leni, però que la seva feina no és preocupar-se d’aquestes minúcies.
Nacions Unides, per la seva banda, ja ha dit que això posa en perill el dret a l’educació i el dret a la salut de milions d’infants, que veuran com el seu futur s’esborra d’un cop, amb l’absoluta indiferència del Banc Mundial.
El més preocupant, des del meu punt de vista, no és només posar en perill l’educació i la salut d’aquests infants. És que, probablement, no caldrà que se’ls eduqui o que se’ls vacuni. No hi arribarem a temps. Hauran mort. I hauran mort d’una causa absolutament evitable. Hauran mort de gana, literalment.
La fam és una violació dels drets humans. I la fam creada des de les institucions internacionals hauria de ser un delicte perseguit pels tribunals internacionals. Perquè no és que el Banc Mundial digui que no té capacitat per actuar o que busqui fórmules per ajudar els països més necessitats i que, per tant, no se li puguin demanar responsabilitats. No és això. Ha decidit que no col·laborarà amb els Estats, que no donarà crèdits perquè encara no s’han retornat els anteriors (incrementats amb el servei de deute, que està extenuant encara més els recursos econòmics dels Estats empobrits), que no posarà límit als increments de preus,… Ha dit que no pensa fer res de res, a part de mirar com 2.000 milions de persones passen fam i més de la meitat corren el risc de morir per una causa tan evitable com aquesta.
El passat 21 d’abril el mateix Banc Mundial deia que els pobres i els famèlics no poden esperar. I tenia raó. No poden esperar ajuda de ningú. Ni dels seus governs.
Haurem de començar a buscar noves fonts d’energia perquè no ens podem permetre el luxe de fer servir cereals, aliments, per moure els cotxes, condemnant la meitat de la humanitat a la gana per poder anar de la feina a casa en moto.
Hem de començar a entendre que el 0.7% no és suficient. Que cal més d’1% del PIB dels Estats per ajudar els més debilitats.
L’Ajuntament de Terrassa ja compleix aquest compromís.
Ara ens toca fer que la resta de municipis, que les administracions públiques, totes, també s’hi impliquin.