Famílies, en plural

L’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar l’any 1993 que cada 15 de maig se celebraria l’Any Internacional de les Famílies.
En tot moment parlem de famílies. En plural. Aquest pas del singular al plural, és un canvi molt més profund del què, a cop d’ull, podria semblar. Les famílies són el primer espai de socialització de totes les persones. Són el primer nucli de solidaritat de totes les comunitats. Són el primer lloc de convivència de cada individu. Per tant, les famílies, han de ser objecte de protecció i de suport, per tal que es puguin desenvolupar plenament i fer aquesta funció de socialització en valors, de solidaritat entre els seus membres i de convivència en l’espai i el temps.

La nostra societat experimenta constantment canvis culturals, socials i polítics. La família, com a part d’aquesta societat, també ha experimentat aquests canvis. Avui dia el model de família tradicional, el patriarcal, majoritari fins fa ben pocs anys, ha evolucionat i s’ha diversificat. Ja no podem parlar d’un sol model de família, sinó de varis. Alguns d’aquests models ja existien, però s’obviaven o, fins i tot, es rebutjaven. En canvi, fa uns anys que s’ha començat a difuminar els límits entre legitimitat i il·legitimitat familiar, en tant que han començat a ser acceptades i reconegudes diferents situacions familiars i vitals. Les famílies es caracteritzen per ser diverses, amb diferents necessitats, amb diferents estructures, però totes elles amb la mateixa finalitat: conviure, compartir, estimar, educar, créixer, desenvolupar-se.

Hi ha famílies de les anomenades tradicionals, hi ha famílies monoparentals, monomarentals, famílies de nuclis reagrupats, famílies extenses (amb avis, oncles i cosins convivint), famílies nombroses, famílies amb ascendents a càrrec, famílies amb descendents a càrrec. Hi pot haver dos pares, dues mares, un sol pare, una sola mare. Hi ha cap, un, dos, tres o més fills i filles. I hi ha avis i àvies. Hi ha combinacions d’aquestes opcions. I, insisteixo, a totes elles hi ha, o hi hauria d’haver-hi, amor, respecte, voluntat de mantenir-se junts.

Les famílies van canviant, com els membres que les componen, són éssers vius que van evolucionant amb el temps i van creixent i decreixent. Per exemple, una família mal anomenada tradicional, no necessàriament ho serà sempre de tradicional, no necessàriament evolucionarà d’una forma tradicional.

Cada família s’organitza com millor li sembla, com millor pot o com millor sap. Però totes elles són formes d’organització que hem de respectar, de defensar i de protegir, perquè les famílies són el nucli de la societat, especialment en una societat mediterrània com és la nostra, on la família és un nucli important i sobre el qual bastim la nostra construcció social.

Les polítiques de famílies s’han de fer pensant en tots aquests tipus diferents de família. Les polítiques de família no són només els carnets per a famílies nombroses. No és la política de xecs. Les polítiques de família són oportunitats per a totes les famílies de poder desenvolupar-se plenament. I les famílies monoparentals, i especialment les monomarentals, necessiten una especial protecció, perquè són les més vulnerables.

Voldria destacar tres coses de les que us he comentat.

 La primera és que hi ha una gran diversitat de formes de famílies. Però totes elles fan la mateixa funció: posar els fonaments de les persones perquè esdevinguin individus plens i lliures, a través de la socialització, la cura i les relacions afectives.

 La segona és que totes les formes de família que tenim avui a la nostra ciutat, a la nostra societat, responen a la realitat i que cal que totes tinguin el mateix grau de respecte per part de totes i tots.

 La tercera és que cal una especial protecció per part de l’administració dels segments més vulnerables de la nostra societat i això inclou les famílies monoparentals, perquè són famílies més fràgils i amb un nivell de vulnerabilitat superior a la mitjana. No és casualitat que la pobresa s’estigui estenen ràpidament cap a famílies monoparentals, especialment de dones amb fills petits a càrrec. Hem de destinar-hi recursos, econòmics i personals, però també hem de destinar temps per pensar que les polítiques de família no es fan, només, des de les àrees de serveis a les persones. Es fan també des de les àrees de foment de treball, amb polítiques de conciliació de temps laboral i familiar; des de les àrees d’urbanisme, amb ciutats multicèntriques i barris vius; des de les àrees d’hisenda, amb trams tributaris diferenciats en funció no només dels ingressos de les famílies sinó també del nombre de persones que han de viure d’aquests ingressos; des de les àrees de comerç i turisme, amb activitats i botigues on els nens i la gent gran també tinguin oferta de lleure i de consum. I això només són uns exemples de que les polítiques familiars són completament transversals.

Em comprometo a seguir treballant per les famílies, per a totes elles, però sobretot em comprometo a treballar conjuntament, amb entitats, associacions, societat civil i forces polítiques, per impulsar aquestes polítiques.