Som a finals de març. Les festes de Nadal i Cap d’Any ja queden lluny i els seus excessos gastronòmics ja han estat oblidats i en els millors dels casos corregits (no és pas el meu cas). Acabem de passar unes eleccions al Parlament Espanyol i penso que és un bon moment, segur que n’entenen els motius, per parlar de gastronomia, de cuina, de la capacitat que tenen uns pocs escollits de generar emocions i sentiments de felicitat davant d’un procés de transformació dels aliments. El diccionari defineix cuina com l’art de preparar els aliments segons tradició o noves combinacions. Estic parlant doncs, d’art. De l’art de la cuina. És ben cert que igual que ens passa amb la pintura, o qualsevol altre manifestació artística, no sempre som capaços d’entendre-la i/o valorar-la. Són moltes les vegades que, quan observem un quadre, per seguir amb l’exemple, ni tan sols tenim la capacitat de saber si realment ens agrada, i acabem valorant-lo amb la simple anàlisi de si el penjaríem al menjador de casa o no. A la cuina hi hem d’afegir una complicació més, i és que si amb un quadre, la vista hi juga un paper fonamental, i només amb l’observació del quadre ens podem posicionar; a la cuina, com deia, si no ho proves, mai no sabràs si aquella “obra d’art” t’agrada definitivament o no. Estem, doncs, davant d’un art on, per poder valorar-lo, hem d’utilitzar tots cinc sentits: la vista, l’olfacte, el gust, el tacte i en molts casos l’oïda, i aquesta és la grandesa i la complicació de la cuina.

L’Artur i el Juanjo Martínez ho saben molt bé. Ells són els responsables del restaurant Capritx de la nostra ciutat. Podem afirmar que si el Jazz situa Terrassa en el mapa musical; que si l’hoquei situa Terrassa en el mapa esportiu; l’Artur i el Juanjo, i el seu Capritx, situen Terrassa en el mapa de l’alta gastronomia. Sí, sí, alta gastronomia.
Som davant d’un restaurant que ens obre la porta a una cuina d’autor, de base tradicional molt elaborada, evolucionada, avantguardista i de temporada. Una cuina, tot i això, senzilla, com ho són l’Artur i el Juanjo, que han fet del seu hobby, de la seva vocació, una professió i això es nota en cada detall d’aquest petit restaurant. Però no estem parlant només d’això. Estem parlant de la capacitat que tenen aquests dos germans d’aportar valor afegit al que fan. D’investigar, desenvolupar i innovar en el món de la gastronomia. Quan parlem de valor afegit, parlem de la capacitat de liderar un sector, de generar riquesa, no per ells, sinó per la ciutat, a partir d’una aposta ferma, decidida i arriscada, i això és el que l’Artur i el Juanjo fan. Una aposta decidida perquè s’ho creuen, perquè creuen en ells i en el que fan; i una aposta arriscada perquè no és fàcil mantenir un restaurant com el Capritx. Un restaurant petit, amb poques taules, amb una carta equilibrada (una mica curta pel meu gust) però amb la presència del millor steak tàrtar que he menjat en la meva vida i amb una carta de vins variada on sempre hi trobaràs alguna agradable sorpresa.

L’Artur i el Juanjo aporten valor afegit a la ciutat i ho fan conscientment, i amb voluntat de que així sigui. Volen crear marca, volen crear marca gastronòmica a Terrassa i a la comarca, i per fer això no només s’ha de tenir la voluntat sinó també la capacitat, i ells la tenen. No és una tasca fàcil, però sí engrescadora.

És una sort, per Terrassa, de poder gaudir de la gastronomia de primer nivell, i més d’un i més de dos correran el dia que l’Artur i el Juanjo i el seu, el nostre, petit Capritx, més tard o més d’hora, rebi els reconeixements que segur que acabarà rebent.