Jornades de reflexió
Sempre hem sentit que el dia abans de les eleccions és la jornada de reflexió. Però crec que és més acurat parlar de Jornades de Reflexió posteriorment, un cop acabades les eleccions i fets tots els recomptes de vots.
Reflexionem, doncs. El PSC és el gran triomfador d’aquestes eleccions. Sense els escons del PSC, el PSOE no tindria la majoria. Per tant, felicitats a la Carme Chacón, que ha rebut, amb l’ajuda de tots els pesos pesants del seu partit (Zapatero, González…) els vots d’un munt de gent que no els ha passat factura per res: ni per l’esvoranc del Carmel, ni per les ensorrades de Renfe, ni pel caos de l’aeroport, ni pel dèficit d’infrastructures, ni per l’apagada d’Endesa…
CiU ha aguantat, malgrat la pèrdua de vots, en una situació complexa, de candidat malalt, d’apostar per pactar pràcticament a qualsevol preu, de candidat “suplent” que es contradeia amb el candidat oficial (a mig gas per malaltia). No està gens malament, tampoc, doncs. Felicitats al Josep Antoni Duran i Lleida que ha sabut aguantar el tipus davant dels dos partits d’àmbit estatal.
El PP ha crescut a Catalunya, en relació a les anteriors eleccions. Si ha estat per obra i gràcia de la seva candidata catalana, la Dolors Nadal, o bé per la radicalització del discurs conservador, catòlic i cataclísmic (trencament de la família, trencament de l’Estat, trencament de la unitat pàtria, trencament de l’equilibri territorial, genocidi lingüístic a Catalunya) no ho sabrem mai.
I és evident que els que no hem aguantat com haguéssim volgut som Esquerra i Iniciativa. Les lectures que es donen són moltes. I d’aquí la idea de jornades de reflexió.
Per què Esquerra ha perdut cinc escons dels vuit que tenia a Madrid? Per què Iniciativa n’ha perdut un i IU s’ha quedat també amb un?
Una lectura és que el bipartidisme ha afectat els partits més petits amb més força que als més grans. D’aquí que, tot i que CiU i el PNB han salvat els mobles, cap formació d’àmbit subestatal ha tret uns bons resultats. I aquí no parlem de vot útil, parlem de desaparició de la idea de pluralitat d’interessos, de la idea de catalans, bascos, gallecs. Ras i curt, vot en clau espanyola, perquè molta gent és tan espanyola com catalana i actuen en cada elecció segons uns paràmetres diferents.
Una altra lectura és que s’ha fet vot útil. Els dos grans partits han dimonitzat l’altre. el PSOE s’ha escarrassat a mostrar un PP agressiu i perillós que podia fer perillar tots “els èxits aconseguits durant la legislatura” (sic). Un exemple: la campanya “Si tu no hi vas, ells tornen”, fent servir la imatge de Reservoir Dogs, de Quentin Tarantino, que podrien haver signat tant Karl Rove com David Madí (un més casolà que l’altre, tot s’ha de dir). El PP s’ha encarregat de proclamar als quatre vents que els socialistes volen acabar amb la família, amb l’Estat, amb tot el que molta gent creu que és l’ordre natural de les coses. I ha funcionat. Aquesta estratègia de la por, que no aporta res a ningú i que esgota, desgasta, cansa i avorreix (per què no dir-ho?), sí que ha aconseguit el seu objectiu: tensionar els electors i fer-los decidir per votar en contra de l’altre. I el vot en contra del PP s’ha canalitzat, prioritàriament, cap al PSOE.
Una altra lectura és que molts votants desenganyats, avorrits i cansats, de tots els partits, però sobretot d’Esquerra i d’Iniciativa han decidit quedar-se a casa, perquè han considerat que el seu vot no havia estat prou utilitzat.
I encara una última lectura (i segur que molta altra gent en té moltes més): que el préstec de vot que ens van fer a les eleccions del 2004. Més de 680.000 persones ens va votar, en una situació de tensió i d’esperança. Potser no hem sabut estar a l’alçada del què esperaven de nosaltres. Potser demanaven molt més del què demanen a altres forces polítiques: que siguem honestos, que siguem lleials als nostres principis, que siguem purs, que no pactem amb ningú, que siguem útils, que siguem resolutius, que siguem els millors, que dobleguem el govern a les necessitats de Catalunya (i tot alhora no pot ser; algú queda descontent, per força). Potser no hem sabut explicar tot el que hem fet i el que no ens han deixat fer. I probablement és una suma de tot això i de més factors.
Però si una cosa està clara és que hem consolidat 300.000 vots que encara no teníem garantits. Que tenim tres diputats i que hem de seguir treballant, ara amb menys diputats, d’acord, però amb la mateixa intensitat.
Que hem de pensar en positiu i que no cal precipitar-se. Perquè a aquest pas, no caldrà que ens deixin de votar. Com diu el refranyer, entre tots la van matar i es va morir ella sola. Que no ens passi a nosaltres.
Reflexionem, doncs. El PSC és el gran triomfador d’aquestes eleccions. Sense els escons del PSC, el PSOE no tindria la majoria. Per tant, felicitats a la Carme Chacón, que ha rebut, amb l’ajuda de tots els pesos pesants del seu partit (Zapatero, González…) els vots d’un munt de gent que no els ha passat factura per res: ni per l’esvoranc del Carmel, ni per les ensorrades de Renfe, ni pel caos de l’aeroport, ni pel dèficit d’infrastructures, ni per l’apagada d’Endesa…
CiU ha aguantat, malgrat la pèrdua de vots, en una situació complexa, de candidat malalt, d’apostar per pactar pràcticament a qualsevol preu, de candidat “suplent” que es contradeia amb el candidat oficial (a mig gas per malaltia). No està gens malament, tampoc, doncs. Felicitats al Josep Antoni Duran i Lleida que ha sabut aguantar el tipus davant dels dos partits d’àmbit estatal.
El PP ha crescut a Catalunya, en relació a les anteriors eleccions. Si ha estat per obra i gràcia de la seva candidata catalana, la Dolors Nadal, o bé per la radicalització del discurs conservador, catòlic i cataclísmic (trencament de la família, trencament de l’Estat, trencament de la unitat pàtria, trencament de l’equilibri territorial, genocidi lingüístic a Catalunya) no ho sabrem mai.
I és evident que els que no hem aguantat com haguéssim volgut som Esquerra i Iniciativa. Les lectures que es donen són moltes. I d’aquí la idea de jornades de reflexió.
Per què Esquerra ha perdut cinc escons dels vuit que tenia a Madrid? Per què Iniciativa n’ha perdut un i IU s’ha quedat també amb un?
Una lectura és que el bipartidisme ha afectat els partits més petits amb més força que als més grans. D’aquí que, tot i que CiU i el PNB han salvat els mobles, cap formació d’àmbit subestatal ha tret uns bons resultats. I aquí no parlem de vot útil, parlem de desaparició de la idea de pluralitat d’interessos, de la idea de catalans, bascos, gallecs. Ras i curt, vot en clau espanyola, perquè molta gent és tan espanyola com catalana i actuen en cada elecció segons uns paràmetres diferents.
Una altra lectura és que s’ha fet vot útil. Els dos grans partits han dimonitzat l’altre. el PSOE s’ha escarrassat a mostrar un PP agressiu i perillós que podia fer perillar tots “els èxits aconseguits durant la legislatura” (sic). Un exemple: la campanya “Si tu no hi vas, ells tornen”, fent servir la imatge de Reservoir Dogs, de Quentin Tarantino, que podrien haver signat tant Karl Rove com David Madí (un més casolà que l’altre, tot s’ha de dir). El PP s’ha encarregat de proclamar als quatre vents que els socialistes volen acabar amb la família, amb l’Estat, amb tot el que molta gent creu que és l’ordre natural de les coses. I ha funcionat. Aquesta estratègia de la por, que no aporta res a ningú i que esgota, desgasta, cansa i avorreix (per què no dir-ho?), sí que ha aconseguit el seu objectiu: tensionar els electors i fer-los decidir per votar en contra de l’altre. I el vot en contra del PP s’ha canalitzat, prioritàriament, cap al PSOE.
Una altra lectura és que molts votants desenganyats, avorrits i cansats, de tots els partits, però sobretot d’Esquerra i d’Iniciativa han decidit quedar-se a casa, perquè han considerat que el seu vot no havia estat prou utilitzat.
I encara una última lectura (i segur que molta altra gent en té moltes més): que el préstec de vot que ens van fer a les eleccions del 2004. Més de 680.000 persones ens va votar, en una situació de tensió i d’esperança. Potser no hem sabut estar a l’alçada del què esperaven de nosaltres. Potser demanaven molt més del què demanen a altres forces polítiques: que siguem honestos, que siguem lleials als nostres principis, que siguem purs, que no pactem amb ningú, que siguem útils, que siguem resolutius, que siguem els millors, que dobleguem el govern a les necessitats de Catalunya (i tot alhora no pot ser; algú queda descontent, per força). Potser no hem sabut explicar tot el que hem fet i el que no ens han deixat fer. I probablement és una suma de tot això i de més factors.
Però si una cosa està clara és que hem consolidat 300.000 vots que encara no teníem garantits. Que tenim tres diputats i que hem de seguir treballant, ara amb menys diputats, d’acord, però amb la mateixa intensitat.
Que hem de pensar en positiu i que no cal precipitar-se. Perquè a aquest pas, no caldrà que ens deixin de votar. Com diu el refranyer, entre tots la van matar i es va morir ella sola. Que no ens passi a nosaltres.