No són el mateix. Segur?

No cal que ens enganyem. El PP i el PSOE no són el mateix. Dir el contrari no és dir la veritat. Ara bé, dir que són diferents és un premi massa gran i immerescut pel PSOE. No s’ho ha guanyat, almenys a Catalunya, que li diguem que és diferent. No es mereixen que els distingim amb uns resultats que no s’han guanyat i amb uns elogis que maquillarien, i molt, la seva política al nostre país.

El PP, ja el coneixem, és el dels recursos al Tribunal Constitucional, el que vol guanyar als jutjats allò que ha perdut a les eleccions; el PP és el de les manifestacions en contra de tot (en contra dels drets de les persones homosexuals, en contra dels drets civils, en contra dels drets nacionals,…); el PP és el que es treu la careta i diu, en un debat a la televisió pública, sense vergonya de cap tipus, que el català i el valencià són coses diferents, en contra de tota la comunitat científica mundial; el PP és el que diu que no vol un Estatut digne per a Catalunya, i l’envia al Constitucional. El PSOE és el que ni diu que no, ni diu que sí, que el català i el valencià són el mateix ni ho defensa públicament; el PSOE és el que promet que “aprovarà l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya” i després li passa el ribot (Alfonso Guerra dixit) i el deixa rebaixat a paper de fumar; el PSOE és el que diu que invertirà molts diners en rodalies a Catalunya, i tot seguit diu el mateix a Madrid, no fos cas que algú és pensés que ens beneficia; el PSOE és el que parla de federalisme els dos primers anys de govern i els dos següents de la unitat d’Espanya; el PSOE és el que aprova el retorn dels papers de Salamanca, però després no ho fa.

Per sort, a Catalunya, la batalla electoral no és bipartidista. És pluripartidista. Per sort, i per cultura, per tradició, per manera de fer, per tarannà, que s’ha posat tan de moda, els catalans i les catalanes tenim el costum de pensar que les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha molts altres colors. I aquest és l’aspecte important. No és PP o PSOE. És molt més que tot això.

Com més forts, com més potents, com més ben representats estiguem per partits que posen l’accent en les necessitats reals del poble de Catalunya, menys haurem de dependre de la bona voluntat o de la possible generositat, més aviat improbable, d’altra banda, dels partits espanyols. No haurem d’estar patint, sistemàticament, per si, les promeses fetes en època electoral es mantenen en la realitat quotidiana.
I entre els catalans, també n’hi ha, de diferències. No és el mateix Esquerra, que hem dit per activa i per passiva que no pactarem amb el PP, que CiU que diu, textualment que “CiU es una chica dispuesta a irse a la cama con quien sea”, en una entrevista al nº 2 per Tarragona. No és el mateix tenir i explicar clarament quins són els objectius de la legislatura i de quina manera es treballarà per aconseguir-los, que anar dient que ja es veurà en funció de com vagin les coses. Nosaltres, Esquerra, a Madrid, practiquem la monogàmia. Som monògams; nosaltres el que sí que sabem és que no ens n’anirem al llit amb el Sr. Rajoy. Segur. Amb el Sr. Zapatero, dependrà dels seus compromisos; això sí per avançat. I per tant, com menys fort sigui, millor per Catalunya.

I com que no són el mateix els uns (PP) que els altres (PSOE) ni som el mateix els uns (ERC) i els altres (CiU), l’única opció útil per als catalanistes, per a la gent d’esquerres, per a la gent progressista, per a la gent que vol que tinguem un futur propi i que sigui nostre és votar Esquerra Republicana de Catalunya.

Perquè és l’únic partit que parla clar i que diu què farà i com ho farà. I que a més compta amb la persona adient per poder dur-ho a terme. Perquè és l’únic que no donarà xecs en blanc. Perquè som els únics que aprenem de l’experiència passada. I ja sabem que amb les promeses no s’hi pot comptar; que l’únic que val són els acords signats. I a això és al que ens comprometem. A treballar seriosament, de manera constant i ben argumentada per una Catalunya lliure i respectada. Perquè a nosaltres, sí que ens respecten.