El dret a la llibertat
Des del Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Terrassa hem decidit presentar una proposta de resolució per tal que l’Ajuntament en Ple, com a representativa de la sobirania popular, en aquest cas, municipal, doni suport a l’opció que han pres els legítims representants del poble kosovar en el seu Parlament.
Així, des d’Esquerra, a nivell nacional, i des d’Esquerra a nivell local, volem recordar el nostre compromís amb la llibertat d’elecció de tots i cada un dels pobles del món, que són els que han de decidir lliurement el seu futur.
Independentment de la ideologia de cadascú, és evident que, igual que cada individu ha de tenir dret a decidir lliurement sobre el seu futur, la suma dels individus, la col·lectivitat, el poble, també ha de tenir dret a exercir la seva majoria d’edat, a decidir què vol ser.
I això és el que ha fet el poble de Kosovo mitjançant el seu Parlament, el qual ha estat elegit per sufragi universal en el seu territori. Per tant, si els diputats presents a la Cambra kosovar van votar, per unanimitat, a favor de la declaració d’independència i aquesta era una representació àmpliament majoritària, és raonable pensar que la majoria del poble kosovar vol la seva independència i tenir el dret a decidir què volen fer en el seu territori i com volen fer-ho.
D’altra banda, la Carta de Nacions Unides reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació que no és res més que dir que cada poble ha de decidir què vol ser, sense ingerències exteriors i sense condicionants externs, ni econòmics, ni polítics, ni militars.
En aquest aspecte, la manera de prendre la decisió per part de Kosovo ha estat impecable: el seu Parlament, que representa políticament la voluntat sobirana del poble, ha fet un acte de responsabilitat i ha proclamat la seva independència d’un estat al qual la majoria de la població de Kosovo no vol pertànyer.
Ara, els que hem defensat sempre el dret dels pobles a decidir, hem de reconèixe’ls l’existència i seguir defensant el seu dret a existir, cosa que sembla que molesta a més d’un (i de dos i de tres Estats).
Entre el 1989 i el 1995, en sis anys, van néixer a Europa 13 Estats nous. I un va desaparèixer. De la desintegració de la Unió Soviètica, i en el que és Europa estrictament, van aparèixer: Estònia, Letònia, Lituània, Belarús, Ucraïna, Moldova, Sèrbia, Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia-Hercegovina, Txèquia i Eslovàquia. Va desaparèixer la República Democràtica d’Alemanya, i es va unir a la República Federal d’Alemanya.
Si comptem l’Europa gran, tenim també la recuperació de la independència de Geòrgia, Armènia i Azerbadjan, que estan dins els límits europeus, si Europa és fins als Urals.
Però és que a més, des del 2005 en ara, en tres anys ja n’han nascut dos més, d’Estats. Montenegro i Kosovo. El 2006, Montenegro. El 2008, Kosovo.
I per al 2014? Ja veurem qui serà, però podem tenir per segur que no seran les darreres proclamacions d’independència que viurem al cor d’Europa en deu anys…
Ja hi va haver una primera dècada de recuperació de poder per als pobles sobirans; tornem a entrar-hi i Europa pot canviar molt de fesomia….
Així, des d’Esquerra, a nivell nacional, i des d’Esquerra a nivell local, volem recordar el nostre compromís amb la llibertat d’elecció de tots i cada un dels pobles del món, que són els que han de decidir lliurement el seu futur.
Independentment de la ideologia de cadascú, és evident que, igual que cada individu ha de tenir dret a decidir lliurement sobre el seu futur, la suma dels individus, la col·lectivitat, el poble, també ha de tenir dret a exercir la seva majoria d’edat, a decidir què vol ser.
I això és el que ha fet el poble de Kosovo mitjançant el seu Parlament, el qual ha estat elegit per sufragi universal en el seu territori. Per tant, si els diputats presents a la Cambra kosovar van votar, per unanimitat, a favor de la declaració d’independència i aquesta era una representació àmpliament majoritària, és raonable pensar que la majoria del poble kosovar vol la seva independència i tenir el dret a decidir què volen fer en el seu territori i com volen fer-ho.
D’altra banda, la Carta de Nacions Unides reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació que no és res més que dir que cada poble ha de decidir què vol ser, sense ingerències exteriors i sense condicionants externs, ni econòmics, ni polítics, ni militars.
En aquest aspecte, la manera de prendre la decisió per part de Kosovo ha estat impecable: el seu Parlament, que representa políticament la voluntat sobirana del poble, ha fet un acte de responsabilitat i ha proclamat la seva independència d’un estat al qual la majoria de la població de Kosovo no vol pertànyer.
Ara, els que hem defensat sempre el dret dels pobles a decidir, hem de reconèixe’ls l’existència i seguir defensant el seu dret a existir, cosa que sembla que molesta a més d’un (i de dos i de tres Estats).
Entre el 1989 i el 1995, en sis anys, van néixer a Europa 13 Estats nous. I un va desaparèixer. De la desintegració de la Unió Soviètica, i en el que és Europa estrictament, van aparèixer: Estònia, Letònia, Lituània, Belarús, Ucraïna, Moldova, Sèrbia, Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia-Hercegovina, Txèquia i Eslovàquia. Va desaparèixer la República Democràtica d’Alemanya, i es va unir a la República Federal d’Alemanya.
Si comptem l’Europa gran, tenim també la recuperació de la independència de Geòrgia, Armènia i Azerbadjan, que estan dins els límits europeus, si Europa és fins als Urals.
Però és que a més, des del 2005 en ara, en tres anys ja n’han nascut dos més, d’Estats. Montenegro i Kosovo. El 2006, Montenegro. El 2008, Kosovo.
I per al 2014? Ja veurem qui serà, però podem tenir per segur que no seran les darreres proclamacions d’independència que viurem al cor d’Europa en deu anys…
Ja hi va haver una primera dècada de recuperació de poder per als pobles sobirans; tornem a entrar-hi i Europa pot canviar molt de fesomia….