Aquests últims dies hem vist com, de cop, els màxims representants de l’Església Catòlica Espanyola han entrat en campanya electoral.

Que l’Església faci discursos, arengues, valoracions, posicionaments i pretengui orientar els valors a partir dels quals els creients han de regir les seves vides, entra dins de la normalitat. De fet, és la seva funció principal: donar les coordenades per tal que els seus fidels puguin viure d’acord amb les regles de la institució de la qual han decidit formar part. Perquè de l’Església catòlica se’n forma part de manera voluntària, ja sigui per la voluntat pròpia o d’aquell que ens hi va inscriure, tot sovint, els nostres pares.

El que ja no és tan normal és que la Conferència Episcopal Espanyola pretengui que el seu discurs sigui d’obediència per a tothom, siguin o no catòlics. Perquè si el que volen és influir en la política del govern, (de l’actual o del futur, tant és) aleshores sí que volen imposar la seva visió del món, la seva manera de fer, a tota la societat, perquè el govern, sigui el que sigui, governa per a tothom. I això és el que no podem acceptar.

Després de molts anys es va aconseguir la separació de l’Església i l’Estat i així ha de continuar. L’Estat Espanyol és un estat aconfessional. I això vol dir que no hi ha religió d’Estat És bo. És sa. I sobretot garanteix que serà la llei i no els valors els que jutjaran les actuacions de les persones. És l’imperi de la llei, no de la moral. És la seguretat jurídica i no una determinada concepció moral de les relacions humanes les que han regir la vida civil d’una societat.

Cadascú ha de pensar, jutjar, actuar i viure segons el què els seus valors i la seva moral li dicti. Però totes i tots hem de tenir la garantia que això no afectarà per res les polítiques que l’Estat ha de fer en relació a les prestacions, a les polítiques públiques, a les lleis.

Que la majoria de la població de l’Estat espanyol és d’arrel cristiana, és un fet. Però ni més ni menys que la resta de la població de la majoria dels Estats europeus occidentals. Uns de catòlics, uns altres de protestants. D’acord. No negarem l’evidència perquè seria absurd. Però això no vol dir que l’Església Catòlica Espanyola pugui afectar la vida de totes les persones que viuen a l’Estat Espanyol.

I remarco Conferència Episcopal Espanyola, perquè no ha estat tota l’Església Catòlica. Els que pretenen marcar la vida política amb els seus discursos, les seves convocatòries de manifestació, els seus mitjans de comunicació, han estat uns quants. La majoria, certament. Però no tots.
I entre els que no, afortunadament, l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, que va recordar que la religió “és de tothom” i que “cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli”.

L’Església, entesa com a grup social, no és homogènia. Molta, moltíssima gent és creient i no combrega amb els postulats de l’Església, de la institució. Molta gent és catòlica i forma part activa de l’Església i no combrega amb els postulats de la jerarquia eclesiàstica. Exemples? El Col·lectiu de Dones en l’Església, l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya, el grup Església Plural, Justícia i Pau, … I me’n deixo.

Per tant, i per acabar, només tres coses:
La Conferència Episcopal Espanyola no pot pretendre regir la política d’un Estat, perquè no és la seva funció. Si vol fer política que es constitueixi en partit polític i concorri a les eleccions; com la resta.

L’Església Catòlica no és monolítica, hi ha diferents sensibilitats, idees, maneres d’apropar-se a l’Evangeli. Quan l’Església Catòlica Espanyola parla no ho fa en nom de totes aquestes sensibilitats. Ho fa només des de la més rància, tancada, antiga i repressora de totes les vessants que hi ha.

La Conferència Episcopal Espanyola pot demanar als seus fidels el que cregui convenient i aquests fer el que els sembli més oportú. Però sí que els demano que, a la resta, ens deixin en pau.
En la nostra pau. Que és evident que no és la seva.