És una evidencia i una realitat que les aigües del catalanismes i, concretament, del sobiranisme baixen una mica mogudes en els darrers temps en el nostre país. Diuen que hi ha pèrdua de referents, d’objectius, la manca d’un full de ruta etc,... Sembla com si l’arribada del partit independentista al govern del país i al de moltes ciutats, ja sigui per les expectatives aixecades, o per la pressa que molts tenen (o tenim) en fer passos més decidits cap a la sobirania, en lloc de ser vist com una victòria, com un primer pas, es vegi com tot el contrari. Que actualment parlar de dèficit fiscal, de concert econòmic, d’impostos que van i no tornen, de dèficit d’infraestructures, de manca d’inversió, hagi esdevingut un discurs 100x100 transversal, acceptat per la gran majoria de la societat, i que sigui un discurs nascut del independentisme parlamentari (algú en va dir la victòria de les idees), sembla que tampoc té cap valor.

Només hi ha una cosa pitjor que no saber perdre, que és no saber guanyar.

I així d’autonegació en autonegació anem (des)construint el país, valorant més el que fan altres que el que fem a casa. Primer van ser els bascos, els txecs, els lituans, els quebequesos i ara, des d’un provincianisme que ratlla el ridícul, ens cau la bava amb els escocesos i exigim seguir els seus passos sense valorar un fet tan significatiu com que allà el SNP, partit nacional, que no nacionalista, escocès, un partit independentista hagi guanyat les eleccions.

I ara resulta que les ciutats i el país es construeix a base de manifestos, de plataformes, de corrents interns, de declaracions autocomplaents, d’articles d’opinió i de tertúlies de radio, d’estratègies més o menys brillants, … d’aquelles que, com deia en Cruyff sobre la pissarra sempre guanyen el partit. Ara resulta que ja no es construeix a base de treballar dia a dia, de mullar-se, de prendre decisions, per fer que el país sigui això, cada dia més país, cada dia, per entendre’ns, més consistent com a país, perquè el dia que decidim fer el pas cap a l’autogestió, cap a la sobirania, aquest pas sigui més fàcil i planer; sigui possible i viable.

I això s’aconsegueix internacionalitzant l’economia del país, tenint una política exterior nacional, situant la nostra literatura a l’alçada de la seva qualitat, mostrant la nostra cultura al món, fent una llei que universalitza els serveis socials, treballant per integrar la nova immigració amb el català com a llengua vehicular, treballant pel medi ambient, etc, etc...

Estic parlant de tenir clara voluntat de construcció nacional. Mantenint-lo unit, el país és un i la ciutadania també ho ha de ser; guanyant espais clars de sobirania a partir dels pobles i les ciutats i acceptant d’una vegada per totes, i per sort, que el catalanisme és transversal, i l’independentisme, i aquest és i ha de ser l’èxit, també.

En el moment que acceptem, tots, aquestes dues premisses i les deixem d’utilitzar de forma electoralista, haurem fet un pas importantíssim cap a la normalitat del país. Hi ha catalanisme a la dreta i a l’esquerra, indiscutible. Hi ha independentisme a la dreta i a l’esquerra, evident. No hi ha casa comuna, ni del catalanisme ni de l’independentisme. Treballar volent crear aquesta falsa entelèquia és treballar exclusivament per guanyar algun que altre vot, per poder tocar poder i poca cosa més.
L’única casa comuna, l’única casa gran és el país. I el país és el que és i no el que ens agradaria que fos. A partir de la realitat del país, del país real, hem de treballar per construir espais de sobirania des d’on seguir avançant.
Nosaltres ho farem des de l’esquerra i des de Terrassa.