Quan parlo de catalanitat, parlo d'il·lusió, de normalitat. De patrimoni, de paisatge. Parlo de cultura, de sensibilitat. Parlo de punt de trobada, d'economia, en definitiva, parlo de futur.

Quan parlo de cohesió, de civisme o, més recentment, de valor afegit, ho faig des de la necessitat, també, de saber transmetre què és Terrassa. Als qui ja hi som i als qui hi arriben de nou. A tots. La ciutat és Terrassa, i no és cap altra. No han vingut ─no vivim─ a la millor ciutat del món, però vivim a Terrassa. I Terrassa és el jazz, és l'hoquei, són els castells, són els vapors, són els carrers estrets que pugen i baixen caòticament. Són els grups de Sant Llorenç, de Torresana, de Montserrat o de Can Roca. Són els barris del Segle XX, d'Ègara,  de Ca n'Anglada o de Vallparadís. És la masia Freixa o les Esglésies de Sant Pere. El parc de Sant Jordi, Vallparadís, és la Mola, és la serra de l'Obac. És la plaça Vella, que de vegades sembla que sigui l'única plaça que té la ciutat, és la plaça Nova, és el Club Natació Terrassa, que enguany fa 75 anys d'història, o el Terrassa FC, que ha celebrat el seu centenari. I això és Terrassa. Com també són Terrassa la Hermandad Andaluza Nuestra Señora del Rocío, el Centro Aragonés de Terrassa, la comunitat senegalesa, la Casa de Nicaragua o l'Associació Cultural Musulmana, només per posar-ne uns exemples. Tots formem part d'un projecte col·lectiu compartit.