Aquest dissabte es commemora el dia d'Europa i, la celebració, novament pot passar sense pena ni glòria per les nostres vides. Com ja va passar (i continua passant) amb la crisi dels refugiats, la pandèmia del COVID-19 requeria una resposta ràpida amb rigor i ben coordinada de la Unió Europea. No ha estat així. I avui, que el món necessita més que mai d'uns principis sòlids i compartits de solidaritat, cooperació i igualtat, els interessos particulars dels estats tornen a passar per davant d'un problema humanitari global i adoben el terreny a l'extrema dreta.

Europa cau lluny i sempre en parlem en futur, del que hauria de ser i no arriba a ser mai. Ara, podem fer com Gran Bretanya i deixar el terreny obert a discursos fàcils com el del Brexit (fonamentat principalment en la insolidaritat i veure el problema en "els que vénen de fora") o podem plantejar les possibilitats de futur. La Unió va néixer de la necessitat d'una constatació empírica: o se superava el marc limitat dels estats xovinistes i treballaven plegats o el vell continent tornaria a anar pel pedregar. El món necessitava organitzar-se d'una forma diferent. Just la mateixa conclusió que podem extreure d'aquesta crisi. Just la mateixa conclusió que torna a posar en crisi la Unió Europea.

Per què Europa no funciona davant el Covid-19? Doncs perquè no s'ha superat el marc de l'estat clàssic. Es creen estructures, es fa votar a la gent... però sempre cap amunt, acabant les decisions en taules intergovernamentals on les necessitats a peu de carrer i la seva gestió queden sovint relegades per visions simplistes on les macroxifres (o els interessos electorals d'un governant o altre) passen per sobre de les necessitats de les persones.

Però no ens equivoquem pensant que Europa ha perdut el nord i ja no té sentit. Se sap cap on s'hauria d'avançar, una Unió Europea més forta a l'hora de dirimir per sobre dels interessos dels estats i una governança més pròxima, on la gestió de les necessitats es fa efectiva sobretot des de la proximitat de les regions i les ciutats.

Dins de les institucions comunitàries s'està apostant des de fa temps per la política de proximitat com un element clau de progrés. Terrassa, com a ciutat activa en xarxa com Eurocities, ha copsat com la veu de les ciutats és cada cop més escoltada dins de la Unió, així com molts programes comunitaris d'innovació i progrés social van enfocats cal al territori o el municipi. El problema ens el trobem, un cop més en la lluita que s’ha de fer amb els governs dels diferents Estats Membres per tal que els reconeguin aquest paper i comptin amb elles en tot l’entramat de la gestió.

Si parlem del Covid-19 això es fa evident. Pel cantó monetari no es prenen mesures econòmiques contundents perquè el que està en joc és la liquiditat d'un sistema que se sustenta en l'activitat de la petita i mitjana empresa però on els estats només veuen a les grans corporacions (fins que peti i després tots a córrer). I, pel cantó social i sanitari, s'ha fet obvi que la contenció de la pandèmia es fa efectiva en la gestió de la realitat focalitzada d'un territori, malgrat requerir un pla i coordinació global. La sortida a la pandèmia no implica blindar recursos i tancar fronteres, sinó per una major coordinació en les decisions, la participació i els principis del bé compartit que fonamentaven els inicis de la Unió Europea.

Podeu comprar l'euroescepticisme. L'extrema dreta dirà que la Unió Europea no ens ha servit de res, que millor els estats i, vés a saber, algun il·luminat, potser trobarà a faltar fins i tot la pesseta... Tampoc s'allunya massa d'aquest discurs afirmar que Espanya és atur i mort... Personalment, només puc dir que tant a Terrassa com a Catalunya només li anirà millor en el marc d'una Europa més forta, que transcendeixi els centralismes dels estats membres, defensi els seus principis i escolti la proximitat.