Parlar de l’educació com el futur de la nostra ciutat pot esdevenir caure en un titular grandiloqüent amb el qual tothom pot estar d’acord o pot ser considerat, com pretenc defensar en aquestes línies, una declaració d’intencions, un repte, en el qual s’ha d’aconseguir involucrar a tothom per projectar i construir la Terrassa que volem per al futur.

Quan un informe del síndic de greuges ens indica que som la ciutat de Catalunya amb un major índex de segregació escolar en els nostres centres educatius no ens estan dient res més que les escoles i instituts terrassencs acaben reflectint una de les realitats de la ciutat.

Som una gran ciutat, diversa i complexa, amb un enorme potencial però també amb reptes difícils d’encarar i que obliguen a fer un esforç per assolir èxits en el dia de demà. Ni més ni menys, els mateixos reptes, però no les mateixes oportunitats, que tindran els nostres fills i filles. Al final la ciutat que els veurà créixer i en la qual molts d’ells acabaran convivint serà la que nosaltres haurem permès que sigui.

Més enllà que les competències d’educació siguin de la Generalitat, el problema el tenim nosaltres i la seva gestió és també responsabilitat nostra. Des del municipi podem exercir un paper determinant, de lideratge i d’aposta estratègica. Si creiem que les escoles poden ser motor de canvi tenim la capacitat des de l’Ajuntament de construir projectes al seu voltant que reforcin la seva tasca. Tenim, un projecte de Patis Oberts a tots els districtes pendent per desenvolupar. Si sabem i reconeixem els beneficis de l’educació a temps complet amb el paper clau de les activitats extraescolars com a complement a l’horari lectiu, fem un esforç per fer-les accessibles a tots els entorns, especialment on les famílies no hi poden fer front. I, sobretot, reivindiquem novament els plans de desenvolupament comunitari per muscular el territori convertint l’escola en un actor central i protagonista de la vida dels barris més enllà de l’horari lectiu..., això només per posar un exemple.

Terrassa, no ho oblidem, forma part de l’Associació internacional de ciutats educadores. Un títol més... Segurament tots els companys del consistori municipal comprarien la fantàstica visió de Francesco Tonucci en la seva tasca per promoure la idea de la ciutat dels infants. Cal entendre, però, que aquesta concepció implica desenvolupar les polítiques públiques de l’Ajuntament en tots els àmbits tenint en compte la infància i en construir un entorn on ha de desenvolupar-se la ciutadania del futur.

És molt clar que la regidoria d’educació hauria de tenir un paper cabdal i transversal, a ser escoltada i contemplada des d’urbanisme, drets socials, desenvolupament econòmic o innovació i no quedar relegada dins el cartipàs municipal, especialment després de l’última revisió d’aquest.

I és aquí, a l’hora de definir les polítiques públiques locals, on un dels processos de major interès consisteix a conceptualitzar l’educació com un dels actius més importants de la construcció de la ciutat, de la igualtat d’oportunitats, de la qualitat de vida, a partir de la importància de l’educació en la configuració de la ciutat i en la construcció de la comunitat.

L’educació, les polítiques educatives locals, no s'entenen a partir d'un enfocament segmentat en el context de les polítiques urbanes, sinó tot el contrari. Hem de situar l’educació al centre d'una nova agenda. Això és un factor de rellevància en la sostenibilitat social, que està en la base d'una aproximació de l'activitat educativa que subratlla la idea de resiliència, entesa com la capacitat de la ciutat i dels seus habitants, de resistir amenaces, d'absorbir i adaptar-se als canvis.

En resum, si Terrassa aposta per ser una ciutat educadora de veritat, si l'activitat educadora és present i manté una bona dinàmica, molts dels factors claus per garantir la sostenibilitat social, i per tant la capacitat d'adaptació de la ciutat i els seus ciutadans als canvis i a la crisi, també estarien garantits.