Terrassa, referent en el treball per la visibilització i la normalització del fet homosexual.
Terrassa s’ha convertit en un referent en el treball per la visibilització i la normalització del fet homosexual. Una de les accions més destacades en aquest sentit és que la nostra ciutat és subseu del Festival Internacional de Cinema Gai Lèsbic de Barcelona des de la seva primera edició.
Enguany ho ha tornat a ser per setè any consecutiu mantenint les 10 sessions al Cinema Club Catalunya, entre el dijous 25 i el diumenge 28 d’octubre. Terrassa es consolida així la subseu del Festival amb més antiguitat.
Es valora especialment el format cinema com una bona eina per arribar a tots els públics, sobretot a aquelles persones que no tenen massa coneixement sobre l’homosexualitat.
El Festival, any rera any, guanya en seguidors i reconeixements i a Terrassa és ja una cita consolidada i esperada pel públic, una cita amb el cinema de qualitat i compromès socialment.
Pel que respecta a aquest compromís, Terrassa torna a lliurar aquest any el Premi Diversitat destinat a premiar la millor producció que ajudi a normalitzar el fet homosexual. El premi està dotat amb 2.000 euros i una peça escultòrica del Joan Ramón Martínez Maldonado, artista terrassenc amb una dilatada experiència.
Aquest Festival arriba ara precisament quan a les Cortes Generales s’estan discutint les esmenes a la Llei de la Memòria Històrica. I la referència a aquest moment polític no és gratuïta perquè precisament una de les esmenes Esquerra Republicana de Catalunya ha presentat i que no han acceptat, i que no acceptaran, és la que fa referència al reconeixement del patiment i la persecució que van patir els homes i les dones homosexuals durant el franquisme. S’han presentat esmenes en el sentit de reconèixer públicament el seu empresonament, la seva criminalització (qui no coneix, ni que sigui de nom, la famosa llei de “vagos y maleantes” que se’ls aplicava, especialment als homes, homosexuals? Per què tots els altres grups perseguits durant el franquisme, ja fos per motiu de filiació política, de llengua, de cultura, fins i tot de creença, poden veure restituït (això sí, mitjançant els tribunals ordinaris…) el seu honor i en canvi estem escatimant als homes i dones homosexuals aquest dret?
Crec que és un bon moment, efectivament, per recordar que el Festival de Cinema és un pas més, una fita més, en el reconeixement del dret a la diferència, a viure segons les pròpies expectatives i desitjos, sense veure’s constret i limitat per unes normes “morals” establertes. És un pas més en la visibilització d’un grup de gent que ha lluitat, segueix lluitant i seguirà fent-ho pels seus drets. La diferència és que, aquest cop, ho fa des de la garantia que protegirem els seus drets i que, al seu costat, trobarà molta més gent i l’administració, que els donarem suport.
Enguany ho ha tornat a ser per setè any consecutiu mantenint les 10 sessions al Cinema Club Catalunya, entre el dijous 25 i el diumenge 28 d’octubre. Terrassa es consolida així la subseu del Festival amb més antiguitat.
Es valora especialment el format cinema com una bona eina per arribar a tots els públics, sobretot a aquelles persones que no tenen massa coneixement sobre l’homosexualitat.
El Festival, any rera any, guanya en seguidors i reconeixements i a Terrassa és ja una cita consolidada i esperada pel públic, una cita amb el cinema de qualitat i compromès socialment.
Pel que respecta a aquest compromís, Terrassa torna a lliurar aquest any el Premi Diversitat destinat a premiar la millor producció que ajudi a normalitzar el fet homosexual. El premi està dotat amb 2.000 euros i una peça escultòrica del Joan Ramón Martínez Maldonado, artista terrassenc amb una dilatada experiència.
Aquest Festival arriba ara precisament quan a les Cortes Generales s’estan discutint les esmenes a la Llei de la Memòria Històrica. I la referència a aquest moment polític no és gratuïta perquè precisament una de les esmenes Esquerra Republicana de Catalunya ha presentat i que no han acceptat, i que no acceptaran, és la que fa referència al reconeixement del patiment i la persecució que van patir els homes i les dones homosexuals durant el franquisme. S’han presentat esmenes en el sentit de reconèixer públicament el seu empresonament, la seva criminalització (qui no coneix, ni que sigui de nom, la famosa llei de “vagos y maleantes” que se’ls aplicava, especialment als homes, homosexuals? Per què tots els altres grups perseguits durant el franquisme, ja fos per motiu de filiació política, de llengua, de cultura, fins i tot de creença, poden veure restituït (això sí, mitjançant els tribunals ordinaris…) el seu honor i en canvi estem escatimant als homes i dones homosexuals aquest dret?
Crec que és un bon moment, efectivament, per recordar que el Festival de Cinema és un pas més, una fita més, en el reconeixement del dret a la diferència, a viure segons les pròpies expectatives i desitjos, sense veure’s constret i limitat per unes normes “morals” establertes. És un pas més en la visibilització d’un grup de gent que ha lluitat, segueix lluitant i seguirà fent-ho pels seus drets. La diferència és que, aquest cop, ho fa des de la garantia que protegirem els seus drets i que, al seu costat, trobarà molta més gent i l’administració, que els donarem suport.