Les ciutats neixen, creixen i moren


Un nou escenari neix i es consolida en el món local. Un nou escenari que gira entorn de dues idees clau que transformen el present i el futur de la política pública local, i d’un risc que la posa en perill.

La primera idea clau és que el món local es polititza i supera els rols clàssics establerts de la governança municipal, tant en la vella versió burocràtica del govern, el «vuelva usted mañana», com en la més recent versió gerencial, el «govern gestoria». La superació d’aquestes funcions tradicionals es fa evident en l’ampliació i la complexitat de les agendes locals i en el desenvolupament de noves estratègies. Tota ciutat té davant seu el repte de generar una nova visió col·lectiva, una nova política per a la ciutat.

La segona idea clau és la forma com s’articulen aquests nous processos de govern local i com superem els estils que, tot i que comencen a ser història, encara segueixen presents en molt dels nostres municipis i que es caracteritzen per tendir a ser monopolistes (ho controlem tot), autosuficients (no necessitem ningú) i jeràrquics (aquí mano jo). Els conceptes de xarxa i de govern relacional són els nous referents. Sabem que l’organització política/administrativa del país, oficialment, gira entorn de les competències atorgades i dels recursos assignats. Però, per entendre’ns, el més important no és qui té la competència i la responsabilitat, sinó la política que es pretén impulsar i els objectius que aquesta persegueix. Al voltant d’aquesta política, els diferents actors i les diferents instàncies governamentals han de compartir responsabilitats, funcions i recursos. La clau, però, és la política! No competim perquè se’ns assignin determinades responsabilitats, sinó per compartir i col·laborar en la consecució de determinats objectius. És el que volem i és el que ja estem fent en molts casos.

El risc que posa en perill la nova política local és el col·lapse econòmic del món municipal, que ens durà a un col·lapse polític i social si no som capaços d’obrir un debat seriós entorn del finançament del món local, no només pel que fa als recursos externs, provinents d’altres administracions, sinó també de l’estructura dels recursos propis, provinents de la fiscalitat local.
M’explico. Les nostres ciutats són el que són per decisions polítiques preses. Que la ciutat estigui més neta o més bruta; que el manteniment urbà estigui al dia; que els equipaments cívics, culturals, educatius i/o esportius estiguin millor o pitjor; que el percentatge d’atur, d’exclusió social o pobresa sigui un o un altre... no és resultat de cap fenomen natural ni de qui té la competència, sinó de decisions polítiques preses en un passat recent. Decisions polítiques preses en l’àmbit pressupostari i també en l’àmbit fiscal que construeixen la ciutat del present que es projecta cap al futur.

En aquest sentit, i davant aquesta reflexió que sembla òbvia, se’ns dibuixen uns preocupants present i futur per a les nostres ciutats. Un futur insostenible des del punt de vista econòmic i, per tant, des del punt de vista polític i social.
Enguany, els pressupostos públics s’acosten als pressupostos precrisi. Ingressem més, però la despesa social no només no disminueix, sinó que augmenta. Dit d’una altra manera, els creixements presents i futurs que pressupostàriament ja veiem se’ns fan evidents en la gestió diària i en l’augment de les desigualtats. Això és una novetat, perquè fins ara la fi d’una crisi representava una millora dels ingressos i, paral·lelament, una disminució de la despesa social. Això ja no és ni serà mai més així. I no és només un tema de precarietat, d’exclusió social, de pobresa..., és un tema de model: la universalitat de les polítiques socials, la conquesta de nous drets socials, la garantia de drets socials anteriorment conquerits i que ara es veuen en risc i que hem de defensar... Noves necessitats, noves complexitats socials que ens dibuixen un escenari que no té res a veure amb el que hem anat treballant fins ara. I això vol dir que l’estructura d’ingressos dels nostres municipis no pot tenir res a veure amb la que hem tingut fins ara, perquè l’estructura de les despeses tampoc té res a veure amb la que hem tingut fins ara.
Fer veure que encara tot és igual, que tot segueix la mateixa inèrcia de sempre, ens porta al col·lapse econòmic dels nostres municipis, incapaços de generar els mecanismes per incrementar el benestar de la nostra ciutadania; a un col·lapse polític, perquè els discursos no van acompanyats de fets que donin respostes reals i efectives a necessitats evidents d’una part important de la nostra societat, generant frustracions, desenganys i desafecció; a un col·lapse social, perquè enviem una part important de la societat a buscar respostes en espais on el populisme aporta unes solucions que ens allunyen de la igualtat d’oportunitats.

El col·lapse, la paralització que ja pateixen molts municipis que impedeix donar les respostes polítiques adients creant «conflictes» socials, és el resultat de la manca de visió política; de la incapacitat de generar projecte local, explicar-lo i fer partícip a la ciutadania sense prejudicis ni apriorismes; de confondre creixements urbanístics, amb millora de la qualitat de vida; de la incapacitat d’avançar-nos a les noves necessitats i complexitats socials; de la manca de valentia per prendre decisions necessàries que no són percebudes com a desitjables per a determinats segments socials...

Les ciutats són la creació més complexa de la humanitat, mai completades, mai definitives. Són un viatge que no s’acaba mai, són el primer espai de socialització política, són la materialització de les idees més nobles de la humanitat, de les seves ambicions i aspiracions, però per això han d’estar ben planificades i ben governades. Les ciutats, no ho oblidem mai, neixen, creixen i moren.

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de moderació