Terrassa i el territori


El debat territorial és un debat complex que ens posa sobre la taula com ens hem d’organitzar i quin model de governança entre els diferents municipis de la segona corona metropolitana hem de tenir. Al mateix temps fa evident un debat prioritari que és com ens hem de relacionar amb l’Àrea Metropolitana i la ciutat de Barcelona.

És evident que la relació amb Barcelona i l’Àrea Metropolitana requereix pactes i de coordinació territorial. Sembla prou clar que aquest país no es pot governar amb una vegueria de més de 5M d’Habitants, i que l’aposta per una Àrea Metropolitana de Barcelona ampliada no només no donaria resposta a les necessitats que tenim plantejades, fent-la igualment ingovernable, sinó que crearia un contrapoder al govern de la Generalitat que en les circumstàncies actuals entenem com a contraproduent.

Però de què estem parlant? Terrassa és una ciutat que en 60 anys pràcticament ha multiplicat per 4 la seva població. Aquest creixement no ha estat constant, sinó que s'ha produït a onades difícils de digerir. El 1950 Terrassa tenia 58.000 habitants; el 1970, 138.000; el 1990, 160.000 i a gener de 2018, prop de 219.000 persones. Un terme municipal gran, un territori ben comunicat, una situació geogràfica envejable (porta d'entrada a l'àrea metropolitana, a la capital del país, pel sud; porta d'entrada a la Catalunya central, pel Nord); una comarca, el Vallès, cridada a ser, de fet ja ho és, una de les comarques més habitades del país, amb una forta pressió urbana i industrial, han facilitat els creixements; però també els va facilitar una clara voluntat política de convertir Terrassa en la segona ciutat de Catalunya en nombre d'habitants, confonent clarament creixement urbanístic i demogràfic amb augment del benestar i millora de la qualitat de vida.

Segurament aquesta ràpida reflexió històrica ens pot explicar per què la Terrassa “oficial”, tot i la proximitat amb una capital com Barcelona i de la influència que aquesta exerceix, és una ciutat amb vida "pròpia". És cert també, que la pressió econòmica, urbanística i cultural que exerceix la presència de Barcelona es fa evident i efectiva amb la transformació que pateix la capital catalana amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Una transformació que traspassa les fronteres de la ciutat de Barcelona, impactant d'una forma evident en tota la Regió Urbana, transformant també la ciutat de Terrassa.

És una evidència que la transformació de Terrassa i de la Regió Urbana de Barcelona s'accelera en els últims anys. Terrassa no és la mateixa ciutat ara que fa 30 anys però el que no és el mateix, com dèiem, és l'aglomeració urbana de Barcelona, la seva transformació, el seu impacte i influència en el territori.

Terrassa no és, ni ha estat mai un simple apèndix de Barcelona. Aquesta afirmació no és "nacionalisme terrassenc", és una evidència que s'entén observant la realitat de la Terrassa oficial, l'administrativa; la realitat de la Terrassa real, la de l'aglomeració urbana amb la qual interactua; la relació d'aquesta aglomeració urbana amb la regió urbana a la qual pertany.

L'aglomeració urbana a la qual pertany Terrassa actua, com a nus d'enllaç de la regió urbana de Barcelona. En realitat és tot aquest arc metropolità, format per ciutats com Terrassa, Sabadell, Mataró, Igualada, Granollers, Martorell, el que és molt més que el "hinterland" de Barcelona. Aquest territori és la fàbrica de Catalunya, un autèntic motor del territori. Per aquí han passat i passen totes les infraestructures que articulen el país, carreteres, autopistes, ferrocarrils i també les xarxes d'abastament d'aigua, gas, electricitat. Tot Catalunya és accessible des d'aquest territori. El port i l'aeroport de Barcelona són portes metropolitanes que donen accés a fluxos a aquest territori i d'aquest territori a tot el país, Espanya i Europa.

Per tot això, és evident que quan parlem d'aquest arc metropolità de Barcelona no estem parlant d'una aglomeració urbana en si mateixa, sinó més aviat d'una subregió urbana amb identitat pròpia i amb gran influència en el territori. Un territori com a objectiu estratègic en si mateix, que genera projecte compartit més enllà de les ciutats que el componen i de la regió a què pertanyen. Un grup de ciutats, cadascuna amb el seu sistema territorial bastant definit, amb una forta identitat i personalitat dins de la Regió Urbana de Barcelona i que actuen com a motor en temes d'indústria, tecnologia, comunicacions i medi ambient.

La convivència d'una subregió amb projecte i vida pròpia dins de la regió urbana de Barcelona no és fàcil. Els desafiaments, d'una de les grans regions europees amb 5 milions d'habitants, dels quals els principals municipis de la segona corona metropolitana tenen una població conjunta que supera els 700.000, amb diferents sistemes territorials, diferents aglomeracions urbanes... són molts i complicats però compartits.

En un territori desequilibrat gairebé per definició des del punt de vista demogràfic i econòmic, analitzar problemàtiques comunes derivades de la implantació d'infraestructures, del desenvolupament dels serveis, de l'evolució socioeconòmica dels sistemes urbans de les ciutats relacionats amb el desenvolupament de la Regió Urbana de Barcelona és un objectiu i una necessitat evident.

Parlem-ne. Sense prejudicis ni apriorismes. Fem-ho primer a casa, a Terrassa. Tots, de forma oberta i transversal. Parlant de mobilitat, d’infraestructures, sí, però amb la necessitat de planificar una mobilitat més segura i amb l'accessibilitat més universal. Una mobilitat més sostenible i amb unes externalitats menors. Planificant de manera integrada les diferents xarxes que conformen el sistema de transport del territori.

Parlant de la protecció dels espais oberts, en un territori amb una pressió urbanística, industrial i social elevada, que devora els espais naturals a un ritme vertiginós. És necessari i indispensable seguir treballant en l'objectiu de protegir i conservar els elements que formen part del patrimoni natural, cultural i històric de les ciutats. Elements que generen sentiment de pertinença a un territori i una millora del benestar individual i col·lectiu.

Parlant de la vulnerabilitat i exclusió social d’un territori amb percentatges d’exclusió social i pobresa alarmants. Necessitem planificar, dissenyar i coordinar iniciatives i accions d'intervenció social que permetin detectar i reduir els factors d'exclusió i vulnerabilitat social en el territori. Amb l'objectiu principal d'aconseguir una major inclusió social, a partir d'un treball integral, transversal i en xarxa. I això no és un debat "cap a dins" de les ciutats, sinó que té una escala territorial important. El problema és transversal i global i les actuacions també ho han de ser. L’exclusió residencial a Barcelona o altres ciutats, per exemple,  reverteix en una redistribució de la població en municipis on es poden veure incrementada la vulnerabilitat, alhora que es crea de forma perillosa la possibilitat de reconfiguració del territori entre poblacions segregadores per raó de renda.

Parlant de democratitzar les ciutats. És un desafiament més general, però crec que el més important i compartit per totes les ciutats. Necessitem de manera urgent que els ciutadans recuperin la confiança en el domini públic, a la ciutat i això implica recuperar el control públic de les decisions que més ens afecten. Passa per noves polítiques públiques que donin resposta a les noves necessitats i realitats territorials.

Aquests desafiaments i d’altres, són estratègics en la construcció present i futura de la ciutat i del territori. Això no depèn només del govern de torn, i més si governa en la precarietat d’una evident minoria. És indispensable que analitzem, reflexionem i debatem de forma conjunta, transversal i transparent des d’espais polítics i socials el futur del territori del Vallès i per definició de la ciutat de Terrassa.

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de moderació