Diu el diccionari que una Revolució és un “canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat”.

Bé, 1 any després de l’1 d’octubre, considerem-nos revolucionaris i entenguem que el primer canvi dràstic i profund de la societat del que ens podem sentir orgullosos és el de ser pacífics. I és que, quan la tradició històrica i política et diu que els estats són els que ostenten el domini de la força i que la creació de nous estats s’esdevé per la confrontació violenta, anem els catalans i catalanes i diem que no, que els principis democràtics guanyen la repressió sense la necessitat d’alçar un puny. Evidentment, no cal que entrem en els exemples d’Escòcia o Canadà... Hi ha països on la democràcia és tinguda en consideració d’una forma molt més clara que a l’estat espanyol. La revolució a Catalunya s’esdevé, de fet, en creure’ns fermament la democràcia, els drets i llibertats individuals i col·lectius, exercir-los i defensar-los amb seguretat, sense complexos ni pors i sempre pacíficament.

Dir això a un any vista, quan no hem pogut fer efectiva la República votada favorablement l’1 d’octubre, amb persones a la presó i l’exil·li per motius polítics, pot semblar agosarat. Però, per entendre’ns, cal saber adquirir la perspectiva per veure que has arribat més lluny que mai malgrat que la virulència de l’estat hagi estat esfereïdora. La gran victòria col·lectiva, l’increïblement revolucionari és que un any després no ens hàgim allunyat d’aquest camí i continuem combatent amb els principis i la raó aquells que van entrar violentament a les nostres escoles i han volgut esquerdar una societat catalana a força de conflicte. L’estat espanyol, tossut, ha volgut convertir l’esdevenir de Catalunya en un xoc clàssic, de tints bel·licistes, on la raó s’imposi per la força. I no l’hem deixat. Conscients que, malgrat les nostres diferències internes, la ciutadania de Catalunya, tota, aposta per la democràcia.

Llegeixo la Marta Rovira, des del seu exili imposat i injust, escrivint amb esperança que l’1 d’octubre és un punt de no retorn “perquè la majoria de ciutadans van sortir al carrer a votar de forma sobirana, democràtica i pacífica sobre el futur del país. La majoria dels ciutadans de Catalunya se senten sobirans per decidir democràticament allò que volen ser”. I què voleu? Jo no ho sé dir millor.

L’1 d’octubre, fruit del consens entre actors polítics i moviments socials, ens vam mobilitzar com mai ho havíem fet i davant tota la maquinària d’un estat repressor vam organitzar i celebrar un referèndum. I el dia 3 d’octubre, havent votat, després que l’estat espanyol hagués traspassat la línia vermella vulnerant els nostres drets i llibertats, érem molts més als carrers. Perquè si l’estat ens volia dividits i espantats, va trobar-se que la riquesa i principis de la societat catalana responia a la repressió reclamant democràcia. I aquest és l’horitzó.

Només avancem quan generem grans consensos. L’estat espanyol s’ha deslegitimat davant una àmplia majoria de la ciutadania. Però, de moment, no s’aturarà. Dins de Catalunya, de fet també dins d’Espanya, hi ha ciutadania i actors polítics i institucionals que tot i allunyats de l’estratègia de les forces partidàries a la República Catalana, es mostren favorables al dret a decidir i comparteixen una visió plena de democràcia. Persones amb qui teixir complicitats en un procés cap a la República Catalana que ha de ser multilateral, des del punt de vista social, econòmic, polític i institucional.

En els pròxims mesos veurem com l’1-O serà jutjat i sentenciat com un delicte per una justícia absolutament manipulada i polititzada. Un judici en el qual tindrem l’obligació de recordar que fer un referèndum no és cap delicte. I que voler un canvi polític, el que sigui, en un estat democràtic tampoc. I, personalment, no en tinc cap dubte, crec fermament que trobarem complicitats.

El règim del 78 vol una causa general contra l’independentisme, mostrem al món que és una causa contra la llibertat d’expressió, els drets civils i polítics. Volen una causa “Catalunya contra Espanya” quan el que es jutja és la mateixa essència de la democràcia.

No caiguem en el parany de qui vol simplificar Catalunya, o fins i tot Terrassa, en dos bàndols, doncs la República només podrà esdevenir d’una societat plural, amb un mosaic de posicions diverses, però amb majories sòlides en la defensa dels drets i llibertats.

I per aconseguir-ho, recordem sempre l’1-O: La nostra força, les urnes, la seva feblesa, les porres.