He volgut deixar un marge de temps per pair la lectura de l’entrevista publicada aquesta setmana a la premsa terrassenca al Tinent d’Alcalde de Desenvolupament Econòmic, Indústria i Ocupació i Portaveu de CDC a l’Ajuntament de Terrassa.

Unes declaracions que, a hores d’ara, encara em motiva saber en concepte de què s’han realitzat. Si s’han fet a caire individual, com a militant d’un partit polític o com a Tinent d’Alcalde del govern de la ciutat. Les declaracions és evident que giraven entorn del comerç però, com que no és Regidor de comerç, potser ens hauríem de preguntar si el que expressa és la posició del govern de la ciutat o si són compartides per qui sí ostenta el càrrec. Sigui quina sigui la resposta a aquesta incògnita, el fet és que no sé ni per on començar. Mai havia llegit un seguit de despropòsits, de prejudicis, d’apriorismes i de barbaritats tan bèstia com en aquestes declaracions.

Sr. Sàmper, parlem-ne. El que em preocupa no és el seu desconeixement del món del comerç (que també), no és la seva visió de la societat (que encara més), el que em preocupa és la seva concepció de la política. La política no és només gestió. La política és molt més i es pot fer des de molts llocs. Des de l’Ajuntament o el Parlament, passant per una entitat veïnal o una trobada d’amics... Un pot assumir responsabilitats o deixar-les en mans d’uns altres, però l’elecció sempre serà política i tindrà conseqüències.

La política mai és neutra i sempre respon a necessitats, interessos i objectius. Si vostè es pensa que una actitud passiva, centrada en la gestió d’obvietats, és suficient per tirar endavant una ciutat com Terrassa (o un club d’escacs, si vol), no només s’equivoca, sinó que desprestigia la política amb conseqüències greus i imprevisibles.

Des de la política, Sr. Sàmper, s’intenta dissenyar futurs millors per a tothom i crear els camins per arribar-hi. La política és buscar els mecanismes per incrementar el benestar de la ciutadania i fer-los reals. La política és decidir quines són les prioritats i, després, assignar-los un pressupost. No es tracta de dirigir una gestoria. Des de la política s’escull, es decideix, es marquen objectius i estratègies, s’expliquen i passen comptes.

Agafant-se a frases pretensioses com “els problemes reals de la gent” o “parlem del què importa realment a la gent” es deixa de banda el debat sobre la societat que volem construir en un futur. Podem afirmar, com vostè fa a les citades declaracions, “Això és el que agrada a la gent” i ja està. Ho diuen i es queden tan contents, com si la gent fos una cosa llunyana i tothom pensés igual. Frases que només amaguen intents de convertir la política en una gestoria, on gestors sense idees es dediquen exclusivament a tapar forats i anar fent la viu-viu, sota la premissa que tenen la veritat absoluta sobre el que tothom pensa, respecte el que tothom necessita.

Però, Sr. Sàmper, la política, i l’acció política, no està al servei d’interessos individuals, sinó dels col·lectius. En l’acció de govern, cal tenir present la necessitat de gestionar i transformar la realitat des de l’anàlisi de les demandes ciutadanes. Si. Però també des de la correcta interpretació i gestió de les necessitats. La majoria de vegades les necessitats no són explícites, i en una altra proporció la satisfacció de les mateixes comporta prendre decisions que no són percebudes com a desitjables per a determinats segments socials. En definitiva, l’interès general pot no coincidir, i gairebé per definició és així, amb l’interès particular. Si es treballa a favor de la cohesió i la inclusió social, cal no perdre de vista aquest fenomen.

En aquest sentit, cal preguntar-se com cal gestionar les polítiques culturals, esportives, de desenvolupament econòmic o comercials. Quines polítiques són les més eficaces per aconseguir un accés efectiu i universal al treball i a l’habitatge, quines són les tecnologies més adequades per democratitzar l’accés al coneixement, de quina organització social ens hem de dotar per afavorir la llibertat d’opció sexual, com podem garantir la igualtat d’oportunitats, on hem de construir equipaments cívics, sanitaris o educatius, amb quines entitats hem de treballar, sense ingenuïtats, sense apriorismes i sense exigències

Sr. Sàmper, som ciutadans no només consumidors; som ciutadans no només esportistes; som ciutadans no només malalts..., i al mateix temps ho som tot.

Acabo parlant de comerç... No tot hi cap. Vostè tria. Nosaltres treballem per consolidar i desenvolupar un model de comerç de proximitat, que facilita territoris socialment cohesionats, eficients, sostenibles i de qualitat. Treballem per garantir la competitivitat d’aquest comerç de proximitat, potenciant la innovació, la formació i la cooperació territorial i sectorial. Pensem en un comerç dins de les trames urbanes consolidades, facilitant la proximitat del comerç als residents, evitant desplaçaments innecessaris i assegurant una integració territorial, econòmica i social que d’altra manera no seria possible. No es confongui Sr. Sàmper, el debat no és de model comercial, és de model de ciutat. En definitiva, parlem de model social. Reclamo coherència, compromís al Govern de la ciutat per treballar de forma planificada i amb consens de ciutat alhora de dibuixar els seus creixements comercials en relació al model de ciutat que es vol.

La defensa d’un model de comerç que s’ajusta a un model de ciutat: socialment cohesionada, econòmicament pròspera, urbanísticament compacta i mediambientalment sostenible