La lluita contra l’exclusió implica noves formes de fer política
Una nova forma de fer política i d’acostar-se a la realitat social de la ciutat de Terrassa és possible i indispensable. És més que evident que cal gestionar el present, el dia a dia, cal donar resposta a la immediatesa, però al mateix temps cal tenir la capacitat de construir un futur diferent i millor per a tots. Per això fem política.
En els últims anys, les societats occidentals han canviat profundament. Evidentment, la terrassenca també. Des del punt de vista de la sociologia i, en concret, de l’exclusió social, interessen especialment dos tipus de canvi social, que anomenem de tipus “social” i de tipus “legislatiu”.
Els canvis de tipus social són aquells que es produeixen per dinàmiques de la mateixa societat. En aquest grup hi trobarien els canvis en la composició familiar, l’envelliment de la població, l’augment de l’edat d’emancipació (aquest fortament influenciat per factors de l’altre grup), l’augment de l’individualisme, la interconnexió global, el canvi de valors, etc.
En el segon grup hi trobem aquelles transformacions que han sorgit arran de canvis legislatius, econòmics o productius impulsats per institucions públiques o privades. La precarització del treball i l’ocupació, la pèrdua de protecció laboral, la progressiva debilitació de l’estat del benestar, l’augment dels preus i la disminució dels salaris reals, la pèrdua de llibertats democràtiques, el difícil accés a l’habitatge, l’augment de les desigualtats socials...
És cert que aquesta ordenació és arriscada perquè simplificar, si es pot dir així, la realitat, però és una eina útil per entendre la societat i les seves dinàmiques. Aquesta classificació ens evidencia que tant la pobresa com l’exclusió social no són resultat de fenòmens naturals contra els quals no es pot fer res i ens remarca que les situacions d’exclusió i pobresa responen a causes identificables que es poden combatre i revertir.
Dit això, quan parlem de pobresa estem parlant de manca de recursos econòmics, però quan parlem d’exclusió, parlem de que una persona queda fora d’alguna de les esferes que es consideren importants per al desenvolupament d’una vida autònoma i digna. Aquest canvi, que suposa el pas del concepte pobresa al d’exclusió social ha transformat profundament l’enfocament, les metodologies i l’aprehensió de la realitat i de les polítiques de benestar.
El caràcter transversal de l’exclusió fa que les actuacions dels serveis socials s’hagin de planificar de forma integral, és a dir, les polítiques socials no poden ser focalitzades en un sol dels factors d’exclusió, ja que les situacions de vulnerabilitat vénen definides per més d’un dels factors, amb diferents combinacions, itineraris i forces.
Les polítiques socials assistencialistes, molt presents encara (massa), són el passat perquè ja no donen resposta a aquestes situacions, que requereixen d’uns canvis molt més profunds en la nostra estructura social, econòmica i productiva. És per això que la lluita contra l’exclusió social ha de comportar canvis en la mateixa manera de governar i en les relacions tradicionals que es donen dins les administracions i entre aquestes. La lluita contra l’exclusió implica noves formes de fer política: el treball transversal i integral, la participació ciutadana i el treball en xarxa, les polítiques proactives i de fort impacte social i estructural, les polítiques d’orientació universalista, etc.
Totes aquestes són les noves formes de fer política necessàries per lluitar contra l’exclusió social i la consecució d’una societat igualitària, justa i sense individus que se’n quedin al marge. Tant evident i tant lluny de la realitat terrassenca.
En els últims anys, les societats occidentals han canviat profundament. Evidentment, la terrassenca també. Des del punt de vista de la sociologia i, en concret, de l’exclusió social, interessen especialment dos tipus de canvi social, que anomenem de tipus “social” i de tipus “legislatiu”.
Els canvis de tipus social són aquells que es produeixen per dinàmiques de la mateixa societat. En aquest grup hi trobarien els canvis en la composició familiar, l’envelliment de la població, l’augment de l’edat d’emancipació (aquest fortament influenciat per factors de l’altre grup), l’augment de l’individualisme, la interconnexió global, el canvi de valors, etc.
En el segon grup hi trobem aquelles transformacions que han sorgit arran de canvis legislatius, econòmics o productius impulsats per institucions públiques o privades. La precarització del treball i l’ocupació, la pèrdua de protecció laboral, la progressiva debilitació de l’estat del benestar, l’augment dels preus i la disminució dels salaris reals, la pèrdua de llibertats democràtiques, el difícil accés a l’habitatge, l’augment de les desigualtats socials...
És cert que aquesta ordenació és arriscada perquè simplificar, si es pot dir així, la realitat, però és una eina útil per entendre la societat i les seves dinàmiques. Aquesta classificació ens evidencia que tant la pobresa com l’exclusió social no són resultat de fenòmens naturals contra els quals no es pot fer res i ens remarca que les situacions d’exclusió i pobresa responen a causes identificables que es poden combatre i revertir.
Dit això, quan parlem de pobresa estem parlant de manca de recursos econòmics, però quan parlem d’exclusió, parlem de que una persona queda fora d’alguna de les esferes que es consideren importants per al desenvolupament d’una vida autònoma i digna. Aquest canvi, que suposa el pas del concepte pobresa al d’exclusió social ha transformat profundament l’enfocament, les metodologies i l’aprehensió de la realitat i de les polítiques de benestar.
El caràcter transversal de l’exclusió fa que les actuacions dels serveis socials s’hagin de planificar de forma integral, és a dir, les polítiques socials no poden ser focalitzades en un sol dels factors d’exclusió, ja que les situacions de vulnerabilitat vénen definides per més d’un dels factors, amb diferents combinacions, itineraris i forces.
Les polítiques socials assistencialistes, molt presents encara (massa), són el passat perquè ja no donen resposta a aquestes situacions, que requereixen d’uns canvis molt més profunds en la nostra estructura social, econòmica i productiva. És per això que la lluita contra l’exclusió social ha de comportar canvis en la mateixa manera de governar i en les relacions tradicionals que es donen dins les administracions i entre aquestes. La lluita contra l’exclusió implica noves formes de fer política: el treball transversal i integral, la participació ciutadana i el treball en xarxa, les polítiques proactives i de fort impacte social i estructural, les polítiques d’orientació universalista, etc.
Totes aquestes són les noves formes de fer política necessàries per lluitar contra l’exclusió social i la consecució d’una societat igualitària, justa i sense individus que se’n quedin al marge. Tant evident i tant lluny de la realitat terrassenca.